Els brutals incendis que estan delmant l’oest peninsular no coneixen fronteres. Els mèdia espanyols focalitzen tot l’interès informatiu en allò que passa a Extremadura, Castella i Lleó i Galícia. Però és que a pocs quilòmetres d’aquí, en territori de Portugal, passa exactament el mateix i, fins i tot, hi ha incendis que afecten a la vegada els dos països.
Des de finals de juliol, més de 40 focs estan devastant grans masses forestals de Portugal i, des de l’inici del 2025, es calcula que ha quedat destruït per les flames el 2,35% del territori del país. No hi ha frontera més porosa que la que divideix Espanya i Portugal i, malauradament, els incendis d’aquests dies així ens ho confirmen.
No podem parlar, per tant, de la catàstrofe que afecta els boscos i pobles d’Espanya i/o Portugal, sinó d’un paorós cataclisme ecològic que està arrasant una part molt important d’Ibèria. Aquesta zona coincideix amb l’anomenada “Raia”, que són les comarques situades a banda i banda de la frontera, flagel·lades des de fa dècades per la solitud i l’oblit.
L’entrada d’Espanya i Portugal a la Unió Europea, l’any 1986, va significar, “de facto”, la supressió de les barreres físiques i duaneres entre ambdós països. Però, inopinadament, 39 anys després de l’entrada en vigor del Tractat d’Adhesió, persisteixen les fronteres mentals i pràctiques. Voleu un exemple més absurd que, per anar d’un país a l’altre, cal avançar o endarrerir el rellotge una hora?
Els incendis d’aquest estiu ens demostren dues coses: que la naturalesa no coneix fronteres i que té les mateixes arrels i la mateixa saba a Portugal i Espanya; i que l’“efecte frontera” -que es tradueix en l’abandonament i la despoblació de les zones limítrofes- continua 39 anys després de la seva desaparició formal, malgrat les bones paraules dels polítics democràtics de Madrid i de Lisboa.
El drama del foc és comú, però a l’hora de prevenir-lo, d’atacar-lo i d’extingir-lo, cadascú va pel seu cantó. En el cas d’Espanya, el desgavell operatiu entre el Govern central i les comunitats autònomes, que tenen transferides les competències de la lluita contra els incendis, ha estat una de les causes de la seva fulgurant expansió i ineficàcia en la seva extinció.
La gran professionalitat i especialització dels Bombers de la Generalitat -assolida després de dècades de greus sinistres forestals a Catalunya- l’han convertit en un cos de referència europeu. Ho hem pogut constatar amb l’extraordinària diligència mostrada en la liquidació dels dos perillosos incendis que ens han afectat aquest estiu, a la Segarra i al Baix Ebre.
Contrasta el grau d’excel·lència i de mitjans dels bombers catalans amb la precarietat dels recursos que dediquen els governs autonòmics d’Extremadura, Castella i Lleó i Galícia a les tasques d’extinció del foc. Ha estat gràcies a la intervenció de la Unitat Militar d’Emergències (UME) i a l’arribada de combois de bombers d’altres indrets -amb especial esment a la participació dels Bombers de la Generalitat- que s’ha pogut contenir i atacar aquesta ferotge onada d’incendis.
A Portugal, el govern de Luis Montenegro ha rebut dures crítiques per la lentitud i manca de mitjans per fer front a aquest tsunami de foc. Per què, si el problema és comú, a banda i banda de la frontera, no ens posem d’acord per resoldre’l conjuntament?
L’any 2020, els governs d’Espanya i Portugal van aprovar l’Estratègia Comuna de Desenvolupament Transfronterer (ECDT), que preveia la revitalització econòmica i social de la zona de la “Raia”, que ara ha quedat anorreada pels incendis. Les bones intencions que conté aquest document han quedat en paper mullat, per la desídia de les autoritats polítiques encarregades de la seva concreció.
Tenim unes estructures institucionals, les euroregions, que podrien actuar de paraigua comú i de mecanisme de coordinació operativa en casos d’emergència com aquest. En concret, l’Euroregió Nord de Portugal-Galícia i l’Euroregió EUROACE (Alentejo, Extremadura i Centre de Portugal) apleguen bona part dels territoris, a banda i banda de la frontera, que han quedat socarrimats aquests dies.
Però aquests organismes, que compten amb la benedicció i l’impuls de Brussel·les, estan lluny de desplegar totes les seves potencialitats competencials. La península Ibèrica és un espai paradigmàtic per implementar les organitzacions euroregionals, trencant les velles i pernicioses dinàmiques imposades per l’antiga frontera entre Espanya i Portugal.
Amb la tornada de Donald Trump a la Casa Blanca, el món està sotmès a una teràpia de xoc. La Unió Europea s’ha convertit en la víctima propiciatòria de les ambicions hegemòniques dels Estats Units i de Rússia. La feble reacció de la presidenta Ursula von der Leyen i del seu equip envia inquietants signes de desorientació i de resignació.
En canvi, hi ha un projecte geopolític i geoeconòmic que pot actuar com a revulsiu per revertir l’europessimisme regnant: la Confederació Ibèrica i la dimensió americana i africana que comporta. Al món hi ha més de 800 milions de persones que parlen espanyol o portuguès, dues llengües germanes, pràcticament idèntiques i fàcilment intercomprensibles.
Els terribles incendis d’aquests dies a Espanya i Portugal també han de servir per “il·luminar” aquesta realitat amagada que tenim davant dels nostres nassos: les flames no coneixen de fronteres i Ibèria és una contundent unitat geogràfica, anacrònicament i desgraciadament esquarterada, que cal reivindicar amb més convicció que mai. Avui estem units en la desgràcia; per què no ens unim per construir un futur d’esperança?
