Encara que la premsa entusiasta, servil i entregada al laportisme ha fet un seguiment al segon de la recta final de les inscripcions de Joan Garcia i Marcus Rashford com un esprint victoriós de la presidència abans de l’estrena de la Lliga a Son Moix, ha estat un calvari agònic i espinós i és, en realitat, la mostra més visible i evident de la penúria i precarietat en què es troba el FC Barcelona.
Perquè Joan Garcia pogués disposar de dorsal en el primer partit de la Lliga 2025-26, Laporta només va poder recórrer desesperadament a la lesió de Marc-André ter Stegen per aprofitar un percentatge del seu salari, i no en va tenir prou tampoc amb la presentació urgent d’un aval de 7 milions per resoldre la manca crònica de fair play per fitxar i poder tramitar l’alta de Rashford.
Dit d’una altra manera, a l’inici de la competició, el president Joan Laporta no havia pogut solucionar el drama de les inscripcions que arrossega des del 2022, a vegades amb palanques fictícies, il·lusòries i al límit del frau comptable; d’altres amb avals personals de la junta i fins i tot amb l’ajuda de la Moncloa i de Florentino Pérez perquè Dani Olmo tingués llicència l’any passat sota un estatus polític sospitós completament al marge de la normativa de control econòmic de LaLiga.
El cas de la nova negligència laportista, a diferència de la resta d’equips, resulta cridanerament patètic, ja que segons la premsa especialitzada, que ha analitzat de manera minuciosa la situació, el FC Barcelona ha alliberat una quantitat considerable per al fair play financer de LaLiga aquest estiu gràcies a les operacions de traspàs, cessió i baixes de jugadors, incloent-hi l’última operació de Francisco Trincão.
La millor notícia recent vas ser l’ingrés d’11 milions d’euros per la venda del 50% restant dels drets federatius de Trincão a l’Sporting CP, el que ha estat considerat com a ingrés extraordinari per alliberar marge de fair play i acostar el club a la norma 1:1 -tot i no haver-ho aconseguit- per poder inscriure fitxatges. A més, altres vendes i cessions anteriors, com les sortides d’Ansu Fati (cedit al Mònaco), Clément Lenglet (traspassat a l’Atlètic de Madrid), Pau Víctor (al Braga), i Pablo Torre (al Mallorca), han generat entre totes aproximadament 30 milions d’euros en marge salarial de plantilla i operacions, xifra esmentada per mitjans especialitzats.
Altres moviments rellevants inclouen la reducció significativa de la massa salarial per la marxa d’Iñigo Martínez a l’Al-Nassr (14 milions per salari), encara que els estalvis totals per sortides aquest estiu superen els 70 milions si se suma l’efecte combinat de traspassos, cessions i baixes de futbolistes que, com Nico González i altres, han anat deixant beneficis nets que han impactat favorablement en el registre del fair play financer blaugrana.
Així i tot, amb aquests 70 milions nets, dels quals se n’aprofita aproximadament un 60% perquè Laporta fa anys que està fora de la norma 1:1, a l’hora de la veritat no podia obtenir la llicència de Joan Garcia ni la de Rashford, ni molt menys dels que s’han quedat la primera jornada sense dorsal com Szczesny, Gerard Martín i Roony Bardghji.
En el punt àlgid de la desesperació, dijous passat va saltar la inesperada notícia que l’Sporting portuguès havia comprat per 11 milions el 50% dels drets que el Barça encara mantenia sobre Trincão en resposta al S.O.S. enviat per Laporta al seu amic Jorge Mendes, representant, entre d’altres, d’Ansu Fati, Balde o Lamine Yamal i, per descomptat, també de Trincão. L’operació és insòlita i certament poc rendible per al Barça, que ha avançat el benefici del més que probable traspàs de Trincão a la Premier per prop de 40 milions, la meitat dels quals hauria anat a parar a la tresoreria del Barça si no s’haguessin precipitat els esdeveniments per la necessitat de Laporta d’arribar al dissabte amb almenys el marge salarial suficient per inscriure Rashford, ja que Joan Garcia entrava per la via mèdica de Ter Stegen.
Els 70 milions d’estalvi per vendes, sortides i cessions diverses, més els 11 milions finals facilitats per Jorge Mendes i l’aval personal de la junta de 7 milions, a Laporta només li han servit per al dorsal de Rashford, pel qual no hi ha traspàs, ja que es tracta d’una cessió per un any.
La reacció de Laporta de demanar, des de l’excés de supèrbia i amb un punt de fatxenderia, “que es calmin” a qui consideren que la seva gestió és maldestra i patètica revela fins a quin punt se sent triomfador per haver inscrit dos fitxatges de la manera més miserable i ridícula per a un club que, segons ell mateix, presentarà un pressupost de 1.000 milions la temporada vinent.
La conclusió és que sense el favor d’última hora de Jorge Mendes, que segur que el cobrarà corregit i augmentat en qualsevol moment, Laporta no hauria pogut inscriure Rashford. Més enllà que a Szczesny, Gerard Martín i Roony Bardghji se’ls ha quedat cara de babaus, no hi ha motius aparents per felicitar la presidència ni perquè Laporta surti a presumir de la seva gestió per més que la premsa exalci, estúpidament, la reiterada falta de fair play per fitxar des de fa tres anys.
