Als que no combreguem amb la filosofia independentista d’alguns catalans ens acusen de ser ‘colons’. Quan arrufem el nas quan veiem cartells o proclames alertant de la mort imminent del català i reclamant que mantinguem aquest idioma a tort i a dret i en tot moment, ens entenguin o no els nostres interlocutors, ja tenim l’etiqueta al damunt: “ets un coló”. Comentari que sol anar acompanyat de la invitació a marxar de Catalunya i, ja posats, dels Països Catalans.
Fa dies que rumio que potser els colons són ells. Perquè, a veure, a partir de quin moment un col·lectiu es pot considerar propietari exclusiu de la identitat d’una comunitat, d’un país? És allò dels vuit cognoms que sonin a català? Els Domínguez, Fernández, López o Martínez seran tota la vida sospitosos de colonialistes encara que alguns d’ells s’hagin convertit en els principals inspiradors de la brama que el català està amenaçat, hagin convertit la ‘z’ final dels seus cognoms en una ‘s’ o canviat el sentit dels seus accents, com Òscar Andreu Fernández o David Fernàndez Ramos?
Els independentistes, perduda la força d’alguns dels arguments que han fet servir els darrers anys per defensar la seva opció, han optat ara per fer del català la seva eina principal de combat. ‘Mantinc el català’, diuen. ‘Oi que a Alemanya has de parlar en alemany? Doncs, aquí la nostra llengua és el català i no penso cedir ni un pam!”, li etziben a la pobra pakistanesa tot just arribada de Londres que treballa en un supermercat i no els entén ni fava.
Resulta que el català va aparèixer a Catalunya entre els segles VIII i IX quan el llatí vulgar va començar a diferenciar-se al seu territori. És a dir que aleshores els colons eren els que parlaven català i, certament, el llatí va acabar desapareixent. Passarà el mateix amb el castellà o l’anglès i el català? Desapareixerà el català? Quan? El segle XXI? No en té la pinta perquè cada cop hi ha més gent que el parla a Catalunya tot i que el percentatge global ha baixat perquè ha augmentat més encara el nombre de persones que han arribat a casa nostra i parlen castellà i altres idiomes. Si el català ha sobreviscut durant 13 segles preveure la seva desaparició propera sembla forassenyat.
De fet, jo els diria als que ens etiqueten com a ‘colons’ per no fer-nos mala sang amb els usos lingüístics a Catalunya que es preocupin més per la Intel·ligència Artificial que pels immigrants llatinoamericans o els catalans de tota la vida que som uns traïdors o uns ‘nyordos’.
Tinc la mateixa sensació amb un munt de tradicions que ens volen imposar com a pròpies quan a mi no em fan ni fred ni calor ni mai les he viscut com a meves. Parlo per exemple de la sardana, creada per Pep Ventura el segle XIX. Va colonitzar els balls previs que es feien a Catalunya, amb arrels gregues o romanes.
El llistat de tradicions ‘catalanes’ que han colonitzat la meva vida és llarg i la meva actitud és deixar que segueixin el seu camí. La meva mare era feliç ballant sardanes però a mi m’agradava més la rumba catalana, que va néixer els anys cinquanta del segle passat a Gràcia, Hostafrancs i el Raval de Barcelona.
En Peret cantava en català i castellà. Enredava per aquí i enredava per allà, deia que Barcelona tenia poder i cantava i era feliç. Si dediquem menys temps a buscar colons i utilitzem les llengües per entendre’ns i no per barallar-nos serem més feliços.
De par en par a todos les abre su corazón, sin excepción de raza ni de color. Humildes trabajadores, grandes poetas que le han cantado al amor. Una Sagrada Familia se ha levantado en su interior. Para el mar de amores: rumbas y flores. Pa’ subir al cielo: vente al Paralelo. Para ahogar las penas: fuente Canaletas. Pal que busque novio: mercao San Antonio. Gitana hechicera. Hechicera gitana. Romántica reina. La que nos parió.
A mi em van parir al carrer d’en Robador, al Raval, al mateix temps que naixia la rumba. D’aquests ‘colons’ sí que en sóc i ben feliç.
