Sigui per la rivalitat –o directament enveja mal dissimulada– que ha tingut sempre amb Barack Obama, Donald Trump viu obsessionat amb el Premi Nobel de la Pau –l’expresident ja el té. L’home que ha convertit el conflicte en marca registrada, que parla de “fer Amèrica gran” mentre aixeca murs i amenaça mig planeta, vol passar ara per mediador universal. I així el veiem, amb la mateixa naturalitat amb què un llop es disfressa de xai, presentant-se com a àrbitre en guerres com la de Rússia contra Ucraïna, inclinant descaradament la balança cap a Putin; embolicant-se en el vesper etern entre Israel i Palestina; o fins i tot deixant-se veure entre Armènia i Azerbaidjan, perquè tot conflicte és bo si serveix per a fer-se una foto.
Escric això abans de la seva anunciada trobada amb Putin. Ves a saber quin resultat tindrà, però hi ha una cosa segura: el seu objectiu no és la pau, sinó la imatge. La pau és només l’attrezzo; ell és l’actor principal.
I és aquí on proposo els Antinobel de la Pau. No és cap idea original: la inspiració ve dels Golden Raspberry Awards, els populars Razzies, que des de 1980 premien el pitjor del cinema. I ho fan sense pietat. Ronald Reagan, abans d’instal·lar-se a la Casa Blanca, va rebre un Razzie a la pitjor trajectòria cinematogràfica. George W. Bush, ja amb el botó nuclear sota la mà, també en va guanyar un, compartit amb Donald Rumsfeld, per les seves “interpretacions” polítiques enregistrades pels informatius.
L’Antinobel de la Pau seguiria aquesta filosofia, però en versió geopolítica: premiar aquells que parlen de pau mentre juguen a l’Apocalypse Now. Guardonar els que posen un somriure davant la càmera mentre, fora de pla, encenen metxes.
I el primer guanyador seria un candidat imbatible: Trump. Un personatge capaç de presentar-se com l’“únic” que pot evitar la Tercera Guerra Mundial, mentre felicita Putin per les seves “bones jugades” i es fotografia amb Benjamín Netanyahu enmig d’una ofensiva militar. Com aquell bomber que arriba a l’incendi amb un bidó de benzina…
Si mai es creés l’Antinobel de la Pau, el seu nom quedaria gravat a la primera placa. No com a homenatge, sinó com a advertiment universal. Perquè, com va dir Albert Einstein: “No sé amb quines armes es lluitarà la Tercera Guerra Mundial, però la Quarta serà amb pals i pedres”. I Trump, si pot, voldrà posar-hi el seu nom.
