L’expressió “necroteocràcia” no és un terme habitual en ciència política o Història. És una combinació de “necro” (prefix que indica mort o cadàver) i “teocràcia” (sistema de govern on l’autoritat religiosa té el poder polític). El règim de Khamenei a l’Iran és una necroteocràcia disfressada de república islàmica. L’actual règim de Trump als Estats Units és una necroteocràcia, en què “els diners” són el Déu a qui tot s’ha de sacrificar i es disfressa de república secular. El règim de Netanyahu a Israel és una necroteocràcia en què Déu és el poder polític i militar sota la disfressa d’una república jueva). El mateix podíem dir de la Rússia actual, que, sota el mandat de Putin, Déu és el poder polític i militar. En tots quatre casos, milers de morts, ferits, empresonats o deportats per no parlar de la gana, malalties i tota mena de patiments físics i psíquics de nens, dones i adults son sacrificats cada dia a les seves respectives necroteocràcies.
En nom de quin Déu s’han perpetrat totes aquestes barbaritats? En nom de quina Llibertat o Justícia es poden justificar totes aquestes atrocitats? Quin imperi o nació es pot assentar en aquesta voràgine de mort, dolor i crueltat? A qui ha fet més lliure una bomba iraniana, nord-americana, russa o israeliana? La retòrica darrere de les necroteocràcies ens vol fer creure que les seves bombes s’han llançat en solidaritat amb el poble iranià, israelià, nord-americà o rus. En el famós quadre de CaravaggioEl Sacrifici d’Isaac, de 400 anys d’antiguitat, es pot comprendre que el “quasi” sacrifici d’Abraham és una simple paràbola sobre la fe que va més enllà de les creences i de l’adhesió a uns principis ètics. Abraham no va poder entendre per què Déu li demanava que sacrifiqués el seu fill, com tampoc el pobre Isaac. Tot i això, encara que cap dels dos entén per què, Abraham torna el ganivet contra el seu propi fill. No necessita que Isaac el perdoni. Encara no sap ni sospita que Déu salvarà Isaac i el reemplaçarà per un xai.
Abraham és una creença que va més enllà del que es pot veure o imaginar. S’ha rendit completament a la fe i aquesta fe vol dir creure més enllà del propi horror i la pròpia ètica. Aquest tipus de fe o creences són les que impedeixen una Palestina lliure, un Iran igualitari, un Israel que vol viure en pau amb els seus veïns, uns Estats Units totalment desposseïts de capitalismes extractius i antiecològics, que mai no han existit des que la nació va ser concebuda amb la sang del genocidi indígena i l’esclavitud.
No crec en esbarzers ardents ni en trompetes dels àngels. Però sí que tinc fe en algun tipus de poder que respecti i faci respectar la llibertat de les persones per pensar i practicar les creences i valors que respecten els humans i la Natura. En aquests dies angoixants en què les armes, la violència i crueltat ens aclaparen i neguitegen, només veig un camí: no consentir amb cap necroteocràcia, ni amb cap de les seves diverses manifestacions. Hem de pensar críticament i exigir responsabilitats a governants, partits i polítics. Hem de protestar i denunciar i demanar a les nostres famílies, col·legues, amics, coneguts i desconeguts que s’oposin a les intervencions militars de les necroteocràcies.
El passat, malauradament no el podem canviar. Però encara tenim temps per allunyar-nos d’un futur que insisteix a aniquilar la humanitat i els humans.
