Ara que el primer equip del FC Barcelona torna a rodar… El món del futbol és molt senzill: si la pilota entra, tot va bé. I en la temporada passada, entrava. El Barça va acabar el curs millor del que molts esperaven. L’equip, ple de joves que no tenen por i que corren com si el món els anés al darrere, van oferir moments de futbol més que notables. El nou entrenador, Hansi Flick —tranquil, discret, clar d’idees— ha retornat a l’equip una sensació d’ordre que semblava perduda. S’ha tornat a jugar a futbol.
No cal fer-se trampes: a començament del passat curs pocs apostaven per veure el Barça competint de veritat. Es parlava més de números, de palanques, de problemes amb la Lliga, que no pas del que passava a la gespa. Però l’equip ha sabut créixer enmig de tot aquest soroll. Els joves han fet un pas endavant, els veterans han arrossegat quan ha calgut i el tècnic ha fet de mestre de cerimònies sense reclamar protagonisme.
Ara bé, que això pugui conviure amb la situació que viu el club en l’àmbit institucional i econòmic és tota una altra història. Perquè mentre la pilota entra, el president Joan Laporta segueix fent de Laporta. Declaracions grandiloqüents, gesticulacions, fotos buscades, i una gestió econòmica que continua generant més dubtes que certeses. Tot plegat, amb el fiasco de Nico Williams, l’enèsim retard en les obres del nou estadi, i la crisi Ter Stegen, entre altres badades. L’optimisme que es ven des de la llotja té molt a veure amb el que passa sobre la gespa. Però el dia que això es torci —perquè el futbol no és lineal— veurem què queda de tot aquest relat d’eufòria.
És perfectament compatible elogiar el que ha fet l’equip i ser crític amb la gestió del president. De fet, gairebé seria una obligació. El Barça ha tornat a jugar bé a futbol, però el club continua hipotecat, i la política de les palanques no es pot allargar eternament. Hi ha un risc evident de tornar a caure en la fugida endavant.
La gran paradoxa d’aquest Barça és aquesta: quan més funciona l’equip sobre el camp, més s’intenta tapar la inestabilitat que continua fora. I com que la pilota entra, molts es deixen endur per l’eufòria. Però no ens enganyem: la gestió econòmica continua sent opaca, els números no acaben de quadrar i el club no pot viure permanentment instal·lat en la venda d’actius i en el relat del “tot anirà bé”.
El dia que la pilota deixi d’entrar —perquè tots els equips passen per moments dolents— veurem si la casa està prou ben construïda per aguantar. Ara mateix, el futbol salva el relat. Però això no pot ser l’única base del projecte. Cal més contenció, més rigor, més serietat en la gestió.
Mentrestant, això sí, gaudim del que passa a la gespa. L’equip s’ho ha guanyat, i els aficionats també. No cada temporada pots veure com un grup de joves es quadra davant dels grans d’Europa i els planta cara. Però que això no ens faci perdre de vista el que està passant a fora. Perquè quan la pilota no entri, tot aquest maquillatge saltarà.
