Pedro Sánchez té una sort que descol·loca fins i tot —o principalment— els seus adversaris. Quan l’escàndol pel cas Cerdán amenaçava d’esberlar-li la legislatura, com per art de màgia li apareix el cas Montoro com un regal del cel. No és que el cas de l’exministre popular sigui nou —fa temps que se sap que Cristóbal Montoro va jugar amb foc—, però ara la justícia ha admès a tràmit una querella i obre una investigació formal per presumptes delictes de malversació i prevaricació. I així, l’atenció mediàtica fa el que millor sap fer: girar el cap cap al nou escàndol.
La sort de Sánchez contrasta amb la mala estrella d’Alberto Núñez Feijóo. L’home, sempre tan convençut que té la veritat a la butxaca, es troba que, quan l’esquerra trontolla, la dreta s’enfonsa per la seva pròpia inèrcia. No per art de màgia, sinó perquè arrossega un historial de pràctiques dubtoses que fan que el discurs moralitzador li exploti a la cara cada cop que intenta capitalitzar la indignació ciutadana.
Perquè, siguem sincers, en aquest país sembla que a la dreta se li permet delinquir amb una impunitat social que l’esquerra no té. A l’esquerra se li exigeix exemplaritat, transparència, penitència pública i dimissions exprés. A la dreta, se li disculpa l’espoli amb la condescendència d’un pare sever però comprensiu: “No ho facis més, Cristóbal”.
Això no eximeix l’esquerra dels seus pecats, és clar. El cas Cerdán és lleig. I no, no val allò de “l’altre ho fa pitjor” o el “i tu més”. Però també és cert que la reacció davant dels escàndols sembla seguir un patró desigual: quan hi ha sospites a l’esquerra, el relat demana dimissions immediates i autocrítica pública; quan les ombres cauen sobre la dreta, el discurs es dilueix entre tecnicismes, amnèsies selectives i excuses processals. El problema no és només la conducta dels partits, sinó la diferència de tractament —polític, mediàtic i judicial— segons qui ocupa la cadira. I això, a la llarga, desgasta la credibilitat del sistema més que qualsevol cas concret.
I en aquest clima de cinisme i desconfiança, un no pot evitar recordar aquell acudit de l’Eugenio. El del col·leccionista de papallones que cau per un barranc de 3.000 metres i, en l’últim instant, s’agafa a una branca. I crida desesperat: “Hi ha algú?… Hi ha algú?”. I finalment, una veu profunda li diu: “Sí, fill meu, soc Déu. Deixa’t anar. Et salvaran els meus àngels”. I ell contesta, descregut: “D’acord! Però… hi ha algú més?”.
Doncs això. Quan la corrupció es generalitza i la justícia sembla actuar segons el vent polític, el ciutadà penja del precipici i es pregunta, espantat: hi ha algú més? Hi ha algú que realment vetlli pel bé comú? Hi ha algú que no jugui amb les institucions com si fossin cromos electorals?
Potser no és que la gent hagi deixat de creure en la veritat. Potser és que, com deia Hannah Arendt, “quan tothom menteix alhora, el resultat no és que les mentides siguin acceptades com a veritats, sinó que ningú creu res”.
