Fa uns dies vaig topar amb la notícia que el govern de Carlos Mazón va aprovar el mes de maig passat la derogació de les anomenades normes de disseny i qualitat en edificis d’habitatge DC-23, un catàleg de requisits negociat amb els col·legis d’arquitectes i aparelladors per tal de garantir uns mínims estàndards de qualitat en la construcció de nous habitatges. El document plantejava, entre altres coses, l’ampliació de les places de pàrquing, però el més important és que establia dimensions de les estades d’acord amb els habitants per als quals estigués concebuda l’habitatge i un mínim de quatre metres quadrats per a tots els banys de la casa, un més que abans.
La derogació suposa també tirar per terra alguns avenços en matèria mediambiental, com ara eficiència energètica, instal·lació d’energies renovables i reducció de residus. Un pas enrere de molts anys que espero que organismes nacionals o internacionals puguin parar. Ignoro si hi ha organitzacions valencianes o no que posin el cas en mans dels tribunals, ja que la notícia és molt recent i potser no hi ha hagut temps a reaccionar.
No tots són iguals. N’hi ha que pensen en els altres i no només en els promotors que es faran encara més rics a València, amb habitatges minúsculs i d’escassa qualitat i que vendran per una pasta. La usura d’aquesta gent no té límit. De fet, a la capital ja és impossible trobar pisos per sota dels 200.000 euros. Podem imaginar el que en val un de nou, per petit que sigui. L’especulació, el robatori com a mètode per enriquir-se, pertany des de fa molt de temps a la dreta. I sembla que està ben vist per una part important de joves que creu que el que és pobre és perquè vol, que el que pensa en el bé general està com una cabra i, molt més, el que redacta un document on diu que els banys han de ser un metre quadrat més grans. De fet, ningú ha sortit al carrer per protestar per aquest sou de 75.000 euros anuals que Carlos Mazón s’embutxacarà els dos pròxims anys. Si s’acaba la legislatura, en seran quinze cobrant aquesta quantitat anual. Sí, en canvi, per apallissar immigrants. Els 228 morts per la dana de València el perseguiran tota la vida, encara que la tingui solucionada econòmicament.
Gairebé a l’uníson, he ensopegat amb dues notícies més que van relacionades. Ja veuran per què. Resulta que els amos de Mercadona i de l’arròs SOS auguren la fi de les cuines als habitatges. Ho diuen perquè augmenten les vendes de menjar preparat, però, en el fons, el que estan fent és incitar els empresaris immobiliaris a construir habitatges més petits, sense cuina, és clar, per obligar-nos a comprar menjar als supermercats i ells guanyar més diners amb menys metres quadrats. Ho capten? Si no hi ha aquesta part de l’habitatge, quina alternativa tenim? No sé si ho veuré, però és un atac més a la llibertat de les persones. L’altra, que Arrossos SOS ha estat denunciat pels agricultors valencians per importar tones d’aquest producte de països com Myanmar. I totes dues empreses i els seus amos se les donen d’autèntics espanyols. Que bé tot!
Potser tenen raó i és millor que cadascú faci el que li vingui de gust. Al cap i a la fi, sempre hi haurà ximples que comprin un pis pel que els diguin i no mirin res més que com és de bonic, sense adonar-se que no compleix les normatives; o les compleix perquè el govern de torn, aquell que afavoreix els rics, ho ha canviat tot perquè s’enriqueixin els de sempre. Al capdavall, també, el vot té poc a veure amb aquestes coses. Les banderes i les mentides ho remenen tot. Fins i tot Alberto Núñez Feijóo dient que “l’increment indiscriminat del Salari Mínim Interprofessional l’únic que comporta és esforç salarial de les empreses, esforç impositiu dels treballadors i recaptació per al Govern”, és capaç de guanyar unes eleccions. Ho diu ell, que guanya 14.000 euros al mes. Ho diu el mateix que llença rumors falsos sobre un suposat tripijoc de les últimes eleccions generals. Sense proves.
Mentre escric aquestes línies m’assabento que l’amic del narco ha manifestat en una roda de premsa que “les vacances estan sobrevalorades”. Són en aquest joc: dir una mentida mil vegades per intentar que l’assimilem com a veritat. Mentrestant, les mesures antisocials van caient una per una sense que ens n’adonem. Això de suprimir les cuines i reduir els banys no és una anècdota. És la constatació que van per nosaltres. Després no ens queixem. No hi ha pitjor cec que qui no vol veure.
