En un context marcat per l’avanç de l’autoritarisme il·liberal i pel col·lapse dels partits socialdemòcrates a França, Itàlia i possiblement Alemanya, el risc no només afecta el sistema democràtic, sinó també el futur social. Figures com Trump o Milei encarnen propostes de retallades socials dràstiques, com l’intent del primer de desmantellar el Medicaid. Tanmateix, com afirma Edgar Morin, s’imposa cultivar una “esperança lúcida i activa” que permeti un renaixement democràtic.
Des dels EUA fins a Europa de l’Est, a Àsia com a Amèrica Llatina, emergeixen lideratges que erosionen contrapesos institucionals, fomenten discursos d’odi i divideixen la societat. Però també sorgeixen senyals de resistència i esperança.
El suport a l’autoritarisme, tot i que sorollós, no és tan ampli ni uniforme. Enquestes recents reflecteixen que majories —sobretot entre joves— encara valoren la democràcia malgrat que els autoritarismes aprofiten el desgast institucional i la fragmentació opositora per enfortir-se.
Avui dia, floreixen xarxes socials i ciutadanes —feministes, climàtiques, veïnals— que constitueixen un contrapoder, tot i que fràgil. Aquestes iniciatives generen solidaritat i articulen respostes davant l’ autoritarisme cultural i polític.
La tecnologia continua sent un terreny disputat. Si bé els règims il·liberals han après a manipular l’ecosistema digital, també s’han obert espais crítics, fer visibles abusos i teixit noves formes d’acció col·lectiva. El paper de les noves generacions és clau. Malgrat l’aparent cinisme, hi ha sensibilitat cap a la igualtat, la diversitat, els drets humans i el medi ambient. D’aquest substrat hauran de sorgir lideratges que reinventin i enforteixin la democràcia.
El problema, en el fons, no és només organitzatiu. La crisi dels partits democràtics també és una crisi de relat: per alguna raó falla la narrativa que vagi més enllà de la tecnocràcia o de la por al “mal menor” i que proposi horitzons de justícia, llibertat i benestar compartit.
Per respondre al desafiament il·liberal no n’hi ha prou amb canvis estètics ni respostes reactives. Cal una estratègia clara, amb lideratges valents capaços de confrontar el discurs polaritzant, les amenaces i la manipulació. Això implica superar la resistència interna al canvi dins dels propis partits democràtics: estructures tancades, clientelisme, consignes desfasades, censura de la dissidència i pèrdua de connexió amb sectors socials que abans els recolzaven.
Els iliberals/autoritaris operen amb mètodes actius: menyspreen les regles, deslegitimen els oponents, difonen fake news, exerceixen violències “suaus” i proposen restringir llibertats civils, com fa Trump. No ofereixen solucions màgiques, sinó relats simples i eficaços que apel·len al sentit comú dels sectors més perjudicats pel canvi social.
Una de les claus del seu èxit ha estat centrar el debat en temes preocupants: inseguretat, accés a habitatge i serveis, precarietat, immigració. En contrast, els progressismes semblen haver abandonat aquests assumptes en favor d’una meritocràcia que només celebra els “triomfadors” i talentós, deixant enrere àmplies capes socials.
Una altra tasca pendent és com es comunica les fites. Les millores en salut, educació o serveis públics no es tradueixen en percepcions positives entre les classes mitjanes i, especialment, les mitjanes baixes. Això alimenta el ressentiment i facilita el terreny per a les narratives populistes. A més, l’increment de població per migració, sense un creixement proporcional dels pressupostos públics, ha generat tensions distributives. Sectors tradicionalment protegits perceben una pèrdua de drets o atenció, alimentant un discurs excloent.
D’aquí la urgència d’un nou pacte social i econòmic que abasti:
- Protecció laboral efectiva.
- Enfortiment de la sanitat i l’educació pública
- Reforma del sistema tributari.
- Defensa de la indústria local.
- Lluita contra el segrest de l’Estat per les elits.
- Reinvenció del model democràtic cap a institucions participatives.
- Regulació activa de la tecnologia i la IA.
Com plantegen pensadors com Guérot, Piketty o Raworth, és urgent construir institucions que redistribueixin poder, controlin l’acumulació de riquesa i prioritzin el benestar comú per sobre del creixement econòmic.
Sense aquests canvis, des de postures reactives i defensives, no s’aconseguirà neutralitzar l’embat del neoliberalisme i l’autoritarisme il·liberal, i no es contrarestarà el nou fantasma que recorre el món.
