Borges considerava la teologia com una de les branques de la literatura fantàstica. Qui hauria dit que la política espanyola arribaria a ser, per mèrits propis, una de les seves vessants més fèrtils. Després de les últimes eleccions generals, el 2023, un exultant Carles Puigdemont, sabedor de què els seus set diputats serien claus per a investir Pedro Sánchez, va deixar aquesta frase per la història, digna de la seva alçària moral: “els farem pixar sang”. Dos anys més tard, ningú podia sospitar que serien membres del mateix PSOE, i de la màxima confiança del president (ni més ni menys que el seu nucli dur: dos secretaris d’Organització i un assessor totpoderós!) els qui portarien al paroxisme aquesta imatge, tan sòrdida com desagradable.
Perquè després dels primers àudios de Koldo García apareixeran més gravacions, nous informes de la UCO, una instrucció judicial. Un autèntic calvari on se seguirà filtrant més informació, dosificada de manera letal, en un crescendo angoixant. De moment, Santos Cerdán ha entrat ja a presó (provisional), abrasant així políticament el president del govern, donat els estrets llaços personals que mantenien i l’immens poder que li va atorgar Pedro Sánchez.
El PSOE està desnortat. D’una banda, no pot armar una estratègia inequívoca perquè senzillament no sap quines noves ignomínies portarà el dia de demà, quin serà el pròxim gir dels esdeveniments. Però d’altra, l’empresonament de Cerdán exigeix a Pedro Sánchez actuar de manera inequívoca ja, i no de forma merament quirúrgica, cosmètica. Tot menys accions quirúrgiques, cosmètiques. O, com expressava gràficament el periodista José Enrique Monrosi: “S’ha de donar al partit la volta com un mitjó”. Mentrestant, un clima d’ansietat i sospita s’ha apoderat de l’organització.
Després està l’immens dany que el cas està provocant, no només als militants i votants socialistes, sinó a la causa de l’esquerra en general. Qui es declara progressista, sigui o no del PSOE, ha (hem) passat de l’estupor inicial a una barreja de cabreig i depressió. “Els responsables són traïdors de classe, perquè han defraudat els sectors que van prometre defensar, és a dir, els més vulnerables”, declara Monrosi. De celebrar-se eleccions avui, no hi ha dubte de què guanyaria el PP, amb un notable ascens de Vox. Això és, un govern cavernari i antisocial que seria conseqüència directa del descrèdit provocat per aquest assumpte.
Per si això no fos suficient, l’escàndol cau en ple juny, mes fatídic en què la ciutadania encara la recta final de la campanya de la declaració de Renda. És a dir, que mentre autònoms o empleats, funcionaris o eventuals, jubilats o actius, es veuen obligats a retratar-se davant l’Estat i gratar-se les (magres) butxaques, alhora han d’escoltar com alguns dels seus polítics es reparteixen suborns i prostitutes. L’efecte sobre la psique col·lectiva, en forma de ràbia i desafecció, és devastador.
I Pedro Sánchez? La dreta política i mediàtica està insinuant (quan no afirmant ja) que és el capo de la trama, encara que no hi hagi indicis d’això. En tot cas, un president de govern podrà desconèixer el que fa l’últim dels seus regidors però… el que fan els seus col·laboradors més íntims? I a més a més dues vegades? Perquè no han estat u, sinó dos els secretaris d’Organització implicats. El factor reiteratiu, amb la seva continuïtat en el temps, juguen contra ell. Un patró que s’ha tornat a repetir amb Paco Salazar, membre també del nucli dur presidencial i que anava a ser nomenat com a adjunt de la nova secretaria d’Organització… fins que (novament) J.E. Monrosi va publicar una notícia desvetllant un (presumpte) comportament d’assetjament sexual de Salazar cap a les seves subordinades. La responsabilitat política in vigilando, és a dir, la negligència en el control dels propis subordinats, sembla, per tant, evident. Dit això, la clau estarà en dilucidar si aquesta negligència va ser motivada per simple desconeixement (malament) o per una mena de laissez-faire, laissez passer (pitjor).
En definitiva, Espanya es troba avui atrapada en una pinça infernal: d’una banda, si no hi ha moció de censura, ni qüestió de confiança, ni tampoc noves elecciones, només quedarà un govern agonitzant, que anirà implosionant en diferit. Però d’altra, l’alternativa resulta esgarrifosa: un executiu conservador amb un partit ultradretà a l’alça, marcant-li el pas. Un partit -Vox- que igual que demana la il·legalització del PNB, justifica el franquisme o nega el canvi climàtic o la violència de gènere.
Espanya, ensurt o mort.
