En els darrers anys, malauradament, l’antipolítica ha anat guanyant cada cop més terreny en la conversa pública. Frases com “tots són iguals” o “no val la pena votar perquè tots els polítics són uns aprofitats” han anat, progressivament, calant en diferents segments de població. És evident que hi ha hagut dirigents i formacions que han estat cabdals, d’una manera o una altra, per l’auge d’aquestes narratives. Tanmateix, val la pena recordar que hi ha responsables públics, tant d’opcions progressistes com de conservadores, que duen a terme cada dia les seves tasques amb la voluntat de servir els seus veïns i les seves veïnes. Responsables públics que, des de la fidelitat a uns valors i a uns principis, es presenten a unes eleccions perquè volen contribuir a millorar la qualitat de vida dels seus conciutadans i de les seves conciutadanes.
Aquest era el cas de Joan Callau (Santa Coloma de Queralt, 1959), alcalde de Sant Adrià de Besòs entre 2013 i 2021, que ens ha deixat avui. Era una de les figures polítiques que em venien al cap quan sentia persones del meu entorn enarborar discursos contraris a la política democràtica. Sempre pensava: “Quina llàstima que no coneguin al Joan”.
Amb ell ens vam conèixer a mitjans de l’any 2021. Ell ja no era alcalde de Sant Adrià de Besòs, però mantenia intacta la seva vocació per la política i pel servei públic. A poc a poc vam anar travant una relació d’amistat que ha durat fins al dia avui. Imagino que ens ha unit compartir un mateix anhel de model de societat així com la passió pels llibres.
Un dels trets característics que millor el definien era l’ús que feia de les xarxes socials. En un moment en què el que predomina és l’exaltació del jo, el Joan, en canvi, aprofitava espais com X o Facebook per recomanar lectures o per compartir articles de premsa que li semblaven interessants. Poques hores després que s’hagi fet públic el seu traspàs, alguns usuaris de les xarxes socials han remarcat que trobaran a faltar les seves recomanacions diàries. Jo també. Potser, i només és una idea, una bona forma de recordar-lo serà mantenint aquesta tradició.
Una altra de les característiques que millor el definien (i que més vaig admirar d’ell) va ser el seu combat contra la indiferència. El Joan, en aquest sentit, no va ser una persona que es posés mai de perfil. En un context de liquiditat, ell representava la solidesa de les conviccions i dels valors. Unes conviccions i uns valors que van contribuir a mantenir viu el projecte socialista a Catalunya en els pitjors moments del procés independentista.
Se sentia un ciutadà del món a qui li preocupava el que passava a Sant Adrià, la seva ciutat, però també el que ocorria a Ucraïna, Gaza o a determinades franges geogràfiques de l’Àfrica. Per aquest motiu, utilitzava també les xarxes socials per denunciar contínuament les decisions que prenien autòcrates com Putin, Netanyahu o Trump. La seva forta empatia venia d’un humanisme que feia que l’angoixés el patiment que sentien les persones que sofrien injustícies o les que tenien menys oportunitats. Potser això explica perquè sempre es va oposar a les polítiques nacionalistes; entenia que portades a l’extrem generaven divisió, odi i ressentiment. Només cal veure com està el món actualment per donar-li la raó.
No obstant això, va ser, diria, la fusió d’aquest vessant humanista amb les seves conviccions socialistes el que va dur-lo a comprometre’s amb la política local. Com a alcalde va lluitar per reduir les fortes desigualtats a Sant Adrià i per combatre els prejudicis i estereotips del municipi. Ho va fer sempre tenint present l’històric lema de “Llibertat, igualtat i fraternitat” (sempre l’ha tingut penjat al perfil de les seves xarxes socials) i sense perdre mai la proximitat i la dedicació plena a les seves veïnes i als seus veïns.
Ser alcalde de qualsevol ciutat sempre és complicat, però sempre li deia al Joan que liderar un municipi com Sant Adrià tenia el doble de mèrit per les necessitats i els reptes que requeria la localitat. Ell, amb la seva modèstia i la seva humilitat habituals, solia treure-li ferro.
En Joan Callau ha deixat un fort buit entre els qui l’estimàvem i l’apreciàvem. Trobarem a faltar el seu sentit de l’humor (solia repetir que la ironia és la millor eina per combatre els fanatismes), la seva afabilitat i, sobretot, les seves reflexions sobre l’esdevenir polític i social d’unes societats que necessitaran figures polítiques com ell si volen avançar en el progrés pel qual ell va treballar tant.
