Es dedica des de fa molts anys a la investigació de conflictes i pau, qüestió fonamental en la política internacional. Ha escrit gairebé 70 llibres sobre aquests temes. Els últims els ha dedicat, sobretot, a la situació interna d’Europa. Com a complement, ara publica Manual para crear miedo. Discursos belicistas y rearme militar (Editorial Icaria).
Qui, com, per a què es crea la por?
Parlem de la por davant de suposades amenaces. El que analitzo en el llibre és la seqüència per la qual els discursos bel·licistes, tan de moda, i la informació, normalment esbiaixada, provoquen inseguretat, por. I, al final, acaben justificant el rearmament. A partir que Trump va dir fa uns mesos que Europa s’havia d’espavilar, que no gastaria els seus diners en la seguretat europea, s’ha desencadenat una histèria col·lectiva d’una dimensió impressionant, que ha acabat calant en les opinions públiques. Pensen que Rússia té la intenció d’envair Europa. Així, tots els països europeus, siguin de l’OTAN o no, s’han de rearmar fins a les dents, multiplicar per tres o per quatre les despeses militars per defensar-se davant d’aquestes presumptes amenaces.
És una cosa construïda de la nit al dia i que, sens dubte, xoca amb el bon sentit i la realitat de les coses?
És un discurs que no es pot aguantar. Quan se segueix cada dia el que diu el ministre d’Exteriors rus o les declaracions de Putin, veus que senten una amenaça, que és gairebé existencial, perquè consideren Ucraïna part de la Gran Rússia, pel que fa sobretot a la zona russòfona, a l’est, que ja va ocupar el 2014. En aquest sentit, cal preguntar-se com s’ho farà Rússia, que no ha aconseguit més que un petit territori en tres anys de guerra a Ucraïna, per conquerir tot Europa?
Aquest neobel·licisme europeu no entra en col·lisió frontal amb el mantra, repetit durant anys, que la UE es va crear per evitar la guerra?
El 1975, quan es va crear l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), hi va haver un canvi de paradigma en el pensament de la seguretat a tot Europa, inclosa la Unió Soviètica. Això ho va reflectir molt bé l’informe Palme del 1982, en el qual s’establia que la seguretat havia de ser compartida, a partir del principi que la meva seguretat és la teva seguretat. Si jo em rearmo, tu faràs el mateix. Això no té cap sentit. Amb l’OSCE van començar a promoure’s tractats de desarmament nuclear, d’armes convencionals, mesures de confiança mútua… Anàvem per bon camí. En el seu discurs, de sempre, Rússia d’això en diu “indivisibilitat de la seguretat”. Una cosa que continuen dient a dia d’avui. El que va passar és que a finals dels 90, quan es va dissoldre el Tractat de Varsòvia, l’OTAN, en comptes de reforçar aquesta idea de la seguretat compartida, va deixar de banda Rússia, fins que s’enfonsés econòmicament. Putin, l’any 2000, va començar a aixecar l’imperi. I els russos ho recorden cada dia: per què heu ampliat l’OTAN als països de l’Est, que fan frontera amb Rússia? Persones molt conservadores, com el mateix Kissinger, van reconèixer que va ser un error històric de primera magnitud no aprofitar les oportunitats que oferia l’OSCE.
El conflicte d’Ucraïna, tan instrumentalitzat, no s’escapa, d’alguna manera, de la comprensió dels ciutadans de la UE?
Aquí hi han confluït diverses institucions i persones amb poder de convocatòria per crear un discurs molt artificial, molt manipulat informativament. Per fer-nos creure que estem amenaçats. El secretari general de l’OTAN, que quan va ser ministre d’Holanda va fer una escabetxina en les prestacions socials, és ara el principal promotor de la consigna que hem d’anar a una despesa militar del 5%, quan mai en la vida, en el pitjor moment de la guerra freda, havíem arribat a aquests extrems. Els EUA gasten el 3,4%, i tenen interessos, bases, per tot el món. En cas que es dugués a terme això del 5%, suposaria una retallada brutal de les despeses socials. Tot això, en fi, parteix d’una mentida. De la falsedat de pensar que Rússia té intenció d’envair Europa, abans de cinc anys, tal com s’està dient.
La recent celebració del 80 aniversari de la derrota del nazisme, no ha estat una altra gran ocasió perduda per reconèixer en aquest fet el paper de la Unió Soviètica, i bastir ponts entre els antics aliats?
Rússia ha dit, de manera explícita, que s’ha sentit humiliada per no ser convidada als actes de commemoració del final de la guerra. Si no pots convidar a Rússia, no fas cap cerimònia, però has de reconèixer la veritat històrica. Per mi, és desaprofitar una ocasió, espais per parlar, negociar, pactar… Anar a les arrels, veure el que es va prometre i no es va fer. Com, per exemple, els acords de Minsk del 2014 i el 2015 per posar fi al conflicte a l’est d’Ucraïna. Contemplaven, entre altres coses, la celebració d’un referèndum a la part russòfona, que es modificaria la Constitució… Cap acord es va complir. Alemanya i França, responsables de dur a terme l’acord, no s’hi van comprometre suficientment, i altres països europeus, tampoc. No s’han d’oblidar totes aquestes coses, a dia d’avui, que estem pendents d’aquesta nova guerra entre l’Iran i Israel.
Tot això a l’ombra d’una recrudescència del risc de conflicte nuclear?
El 1978 vaig escriure un llibre sobre la proliferació nuclear, en el qual parlava sobre els plans de l’Iran i Israel per dotar-se d’armes atòmiques. El 1956, els EUA van proporcionar a l’Iran un reactor nuclear d’investigació, en el marc d’un programa que es denominava “Àtoms per a la pau”. L’Iran va arribar a un acord amb una empresa alemanya per construir dos reactors nuclears, i va negociar amb una de francesa amb el mateix objectiu. Al principi de la revolució islàmica, l’aiatol·là Khomeini va dir que res d’armes atòmiques. Després, van optar per fabricar-ne, fins que a principis dels 90 van estar a punt de deixar-ho, en negociacions amb John Kerry. En canvi, mai s’ha dit res del potencial nuclear d’Israel, que data de fa molts anys. El 1986, un científic israelià, Mordejái Vanunu, va explicar en un diari britànic que Israel disposava de la bomba atòmica. Va ser segrestat pel Mossad, empresonat durant 18 anys (onze en total aïllament) i quan va sortir de la presó se li va prohibir abandonar Israel. Que Israel, amb armes nuclears, ataqui un país que vol tenir-ne és molt mala cosa. Cada any hi ha resolucions de les Nacions Unides que demanen un compromís per renunciar a les armes nuclears. Cosa a la qual els EUA s’oposen de manera sistemàtica.
Com és, on és, què fa, el lobby militar europeu, tan a l’ombra si es compara amb el famós complex industrial-militar dels EUA?
La indústria militar europea factura uns 150.000 milions d’euros l’any. Al capdavant, hi ha Alemanya, França i el Regne Unit. Després venen Espanya i Itàlia, en una escala menor. Malgrat que l’OTAN, des de fa moltíssims anys, ha anat repetint que cal harmonitzar el tipus d’armament, perquè sigui compatible, en realitat cada país sempre ha estat sobirà per dir el que gasta en temes militars, i disposar de la seva pròpia indústria armamentística, molt orientada a l’exportació. Això és un altre tema que déu n’hi-do… Es venen armes a tots els llocs possibles, sense cap mena de control, amb molt poca transparència. Vaig escriure un llibre sobre aquesta qüestió, i a la nit rebia amenaces de mort. El lobby de la fabricació d’armes és molt mafiós. Sempre han fet coses d’amagat, esquivant limitacions. A poc a poc, a través de campanyes dels moviments socials, es va aconseguir, per exemple, crear un codi de conducta sobre l’exportació d’armes. En teoria, està prohibit vendre armes a un país en guerra, o amb un conflicte armat. No obstant això, venem sense parar a països que no respecten els drets humans, o que estan en guerra.
Tornarà el Moviment per la Pau, que tan bé vas conèixer i vas inspirar, davant d’aquest increment de la violència, les armes, la guerra, a què estem assistint?
Des de ja fa anys, no existeix ni a Espanya ni a Europa el Moviment per la Pau. Ara hi ha diversos intents, també aquí, de fer-lo reviure. Per a això, hem de ser capaços de disposar de molta informació per contrarestar el discurs manipulat que provoca aquesta por artificial. Una enginyeria social dedicada a crear enemics imaginaris, exagerant, manipulant, mentint… En tota aquesta qüestió de la despesa en defensa, cal dir ben alt que els EUA no paguen les despeses de cap país europeu en defensa. Ho fan les persones del carrer amb els seus impostos.
