El calendari polític avança amb pas inexorable i, gairebé sense adonar-nos, la legislatura en el món local ja ha traspassat el seu equador. És temps, doncs, de balanç i en algun cas fins i tot d’inquietud. Mentre els governs municipals busquen consolidar projectes i definir llegats, part de la ciutadania —amb pressa, amb expectatives o amb frustració— mira amb lupa allò que s’ha fet… i allò que no.
La meitat de legislatura és un mirall incòmode. Hi ha projectes que encara cuegen, promeses que esperen materialitzar-se i noves urgències que irrompen en l’agenda. En aquest context, els governs locals han d’equilibrar dues pressions: la de continuar treballant amb visió estratègica i de futur i la de mostrar avenços palpables que revalidin la confiança dipositada per la ciutadania. Però vivim una època marcada per la impaciència. La ciutadania, més exigent que mai, reclama resultats visibles i respostes concretes, i sobretot immediates. La prolongació excessiva de les obres, o el retard en el seu inici, la manca d’eficiència en la prestació dels serveis, la dilació en la implementació de solucions i la no disponibilitat pressupostària es perceben com indicadors clars d’ineficiència, tot i que en alguns casos aquestes disfuncions responen a una legislació excessivament garantista i a un model de finançament municipal estructuralment insuficient i desequilibrat.
Cal entendre que moltes de les rigideses administratives actuals tenen l’origen en una doble circumstància: la necessitat de justificar estructures administratives en alguns casos sobredimensionades, que no han sabut adaptar-se a una societat canviant; de l’altra, la voluntat de respondre a les ombres de corrupció del passat —i, per desgràcia, també del present. Aquesta combinació ha donat lloc a un marc normatiu progressivament més rígid, amb informes duplicats i controls excessius que, lluny de facilitar la gestió pública, en dificulten l’agilitat i redueixen l’eficàcia de l’acció governamental i acaben penalitzant els bons gestors i perpetuant una cultura de desconfiança. En aquest context, la burocràcia defensiva no pot esdevenir el substitut d’una vertadera cultura de la integritat institucional.
El mateix pot dir-se de les relacions interadministratives. Tot i que el nou Govern de la Generalitat ha expressat la voluntat de reduir la càrrega burocràtica, la realitat continua sent ben diferent. A la nostra ciutat, un cas recent ho il·lustra amb claredat: per formalitzar la cessió d’unes aules en un edifici municipal rehabilitat, el departament competent sol·licita un certificat registral de titularitat, un certificat de solidesa emès per una entitat externa i un informe d’inundabilitat tramitat per l’Agència Catalana de l’Aigua —organisme que depèn de la pròpia Generalitat—, malgrat que l’edifici ja acull altres serveis municipals. El procés, que hauria d’haver-se resolt en pocs dies, acumula mesos d’endarreriment. El cost és evident: pèrdua de temps, d’esforços i de recursos —especialment limitats per als governs locals— i, per damunt de tot, de paciència.
A aquest escenari s’hi afegeix un obstacle més subtil, però igualment persistent: el finançament local o, el que es l’altra cara de la moneda, l’assumpció creixent, per part dels ajuntaments, de serveis que no entren dins del seu marc: Inversions en centres educatius de titularitat de la Generalitat, serveis en matèria de drets socials, joventut, salut, residència geriàtrica i un llarg etcètera, esdevenen responsabilitat pràctica dels ajuntaments, no pas per imperatiu legal, sinó per imperatiu social. La realitat imposa, sovint, allò que la legislació no preveu.
Davant d’un escenari marcat per la rigidesa burocràtica, el finançament insuficient i una càrrega competencial creixent, la política local hauria de convertir la informació i transparència en una eina efectiva, i no en un mer eslògan. Tanmateix, aquest compromís no pot recaure exclusivament en els governs municipals: la ciutadania, malgrat un descontentament legítim, hauria de transformar la frustració en implicació conscient i crítica. Només des de la informació —i no des de l’impacte efímer dels eslògans— es poden prendre decisions responsables, tant a l’hora de votar com d’exigir als representants públics. Cal reconèixer l’esforç quotidià que suposa governar des de la trinxera del dia a dia, sovint amb recursos escassos i amb responsabilitats que superen el marc competencial assignat.
Ara que ens trobem a l’equador del mandat, cal afrontar els reptes amb coratge polític, gestionar amb honestedat les expectatives i, sobretot, reconstruir la confiança amb la ciutadania.
