La rebel·lió dins de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) s’ha consumat. Una part important dels secretaris nacionals de l’organització han presentat la seva dimissió i han abandonat els seus càrrecs per diferències amb el president de l’entitat, Lluís Llach, i el sector oficialista, i així han fet realitat les seves amenaces. El conflicte intern entre les dues faccions està al roig roent i en el si de l’entitat sobiranista més emblemàtica s’ha desfermat una guerra sense quarter.“El drama de l’ANC és que molts no reconeixeran la veracitat ni la legitimitat dels resultats de la votació dels estatuts. La direcció ha fet trampes en tots i cadascun dels passos del procés. Ningú mínimament neutral no ha participat en la verificació. Pèrdua total de confiança”, acusava Josep Costa, exvicepresident del Parlament i líder “tapat” del sector crític, després de la votació pel canvi dels estatuts i del reglament intern.
Josep Costa, no obstant això, no ha deixat el seu càrrec, per més que ha promès abandonar i no repetir mandat. De fet, la seva crítica és només la confirmació de la seva oposició a Lluís Llach i la deriva presidencialista de l’ANC, on el poder es concentra ara en el secretariat permanent, és a dir, en el cercle de confiança del líder. Costa es converteix, així, en el catalitzador del descontentament d’un sector que des de fa mesos conspira obertament per arrossegar Llach i als seus acòlits cap a posicionaments menys polititzats i menys connivents amb els partits.
El sector crític té molt clar que l’ANC està en mans de gent aliena a l’organització. “Junts i Poble Lliure són els partits que controlen el secretariat. Carles Puigdemont ja s’havia servit de Poble Lliure per donar carta de naturalesa a una suposada transversalitat del Consell de la República. Poble Lliure va ser l’únic partit que va acceptar entrar en la cúpula, si exceptuem Demòcrates de Catalunya, un grupuscle controlat per Toni Castellà que només tenia la marca per donar llustre i simular diversitat ideològica”.
Ara, segons afirmen els crítics, “Puigdemont ha tornat a fer la jugada. Va pactar amb Poble Lliure repartir-se el poder a l’ANC. Ell hi va posar Lluís Llach i Poble Lliure, Julià de Jòdar. Des de fora, fa la sensació de transversalitat, però els que saben de què va l’assumpte només veuen que repeteix la jugada del Consell de la República, on va situar Guillem Fuster com a representant de Poble Lliure”.
Un dels més crítics és l’empresari Jordi Roset, propietari de Petrolis Independents. “Ja seria l’hòstia que en Lluís Llach i en Julià de Jòdar es quedessin sols a la direcció de l’Assemblea. Van pel camí. Són els representants de JxCat i de Poble Lliure, respectivament, a l’entitat”, acusa l’empresari, que no té pèls a la llengua i es confessa obertament de la facció crítica. Lluís Gibert, advocat i integrant de la plataforma Acció Cassandra, afirma: “Volen transmetre transversalitat i ni ells mateixos des de dins se la creuen. En tot cas, en Llach està fent la feina que li han encomanat”.
Julià de Jòdar, no obstant això, desmenteix que sigui de Poble Lliure. “No soc ni he estat mai de Poble Lliure ni de la CUP: de l’independentisme d’esquerres, fa cinquanta anys. I no dirigeixo res”, ha replicat a Roset. Però David Miñana, secretari fins al 7 de juliol, li va refregar per la cara la seva acta com a diputat de la CUP des del 26 d’octubre del 2015 a l’11 de gener del 2016.
En realitat, el que ha fet Llach ha estat una neteja interna: arraconar altres cercles polítics, com Solidaritat per la Independència, que havien aconseguit controlar l’estratègia de l’ANC a través d’Uriel Bertran, l’home que tenia més influència sobre Dolors Feliu, l’antecessora de Llach. La cúpula de Solidaritat en ple està dins de l’organització i sol desfermar campanyes internes en suport dels seus interessos.
Curiosament, Uriel Bertran és un altre dels dirigents crítics que es manté dins del secretariat i no ha abandonat el seu lloc. “Això és normal, perquè el sector crític encara té una quinzena de secretaris que estan a favor seu. Aquest grup es quedarà per treballar des de dins i marcar el sector oficialista, vigilar el que fa Llach i, en la mesura que sigui possible, intentar que l’organització no caigui en mans de Puigdemont”.
Els crítics afegeixen també el col·lectiu Indesinenter a les hosts de Llach. Aquests van ser els que van posar contra les cordes Dolors Feliu perquè enterrés la llista cívica, perquè molestava els partits i podia restar-los vots. Un dels seus integrants és Jordi Pesarrodona, que ara forma tàndem amb el mateix Llach. Però també figuren en aquest grup activistes com Jordi Alsina, Pep Cruanyes, Joan Matamala, Josep Pinyol, Blanca Serra, Elisenda Romeu, Martí Claret, Jordi Font, Carles Sastre, Joan Olivé o Julià de Ramis.
La fractura creada per la sortida de Josep Punga i de Mariana Muchnik (encara que les raons d’aquesta última són diferents) del secretariat a principis del mes de maig va ser un primer avís que a l’ANC es gestava una fractura. El 7 de juliol oficialitzaven la seva sortida 11 secretaris més, amb Albert Llorenç al capdavant i, entre altres, David Miñana, Neus Alsina, Roser Campí, Àngels Digón i David Castillo.
La sortida en estampida no va ser organitzada ni ordenada. Cada membre del secretariat va exposar en una carta particular els seus motius. La sortida es va fer pública el 7 de juliol, però les dimissions van anar degotant durant diverses jornades. Els crítics estan disposats a treballar paral·lelament, però no deixaran de conspirar contra la direcció oficialista. “No hi ha hagut fractura violenta, perquè la sortida dels secretaris no va ser una acció organitzada per ser traumàtica. Però les dimissions haurien de fer pensar a la direcció si està fent bé les coses, perquè la imatge que es transmet és de falta de democràcia interna, d’intransigència i de despotisme dins de l’organització”, diu una font crítica de l’ANC.
Guerra contra Dempeus
El sector contrari a Llach subratlla que el control de l’ANC “ha estat una operació dirigida des de determinats partits polítics”. Bona part dels descontents acabaran a les files de Dempeus per la Independència, la plataforma presentada el mes de juny que ha començat una campanya pel territori per guanyar adeptes. Segons aquesta plataforma, “el moviment es prepara per dur a terme una sèrie de presentacions i debats a diverses capitals de comarca per fixar les bases d’un embrió d’organització territorial. L’objectiu és recórrer tot el país abans de la convocatòria d’un congrés constituent on es reafirmarà el projecte de la candidatura i s’escolliran les persones que agafaran el comandament de l’entitat”.
Pels oficialistes, el que fan els crítics és aprofitar-se de l’ANC per adquirir rellevància política i posar en marxa el seu “partit”. En la seva reunió del dissabte 12 de juliol, el secretariat nacional, al qual ja no van concórrer els crítics dimissionaris, va aprovar un punt que estableix que s’ha de “recordar als socis i sòcies, especialment els que tenen responsabilitats a les assemblees de base, que és contrària als estatuts i al reglament intern l’organització d’actes a favor d’una determinada opció electoral o formació política usant el nom, el logotip i els mitjans materials i de comunicació de tots els socis”. També va prohibir utilitzar els correus electrònics oficials perquè els crítics puguin organitzar actes de Dempeus, i va alertar els tresorers perquè no paguin despeses d’actes de promoció “d’una opció electoral o formació política”.
També va distribuir als socis un informe jurídic del 4 de juliol en el qual es recorda, entre altres coses, que els socis han d’acatar les “directrius nacionals i línies estratègiques de l’ANC” i que els secretaris nacionals no poden tenir càrrec públic rellevant o ocupar càrrecs orgànics en cap partit o associació independentista rellevant, i es detallen les sancions. Amb l’informe i els acords de l’última reunió del secretariat nacional, el sector oficialista ha vetat, de fet, la pertinença a Dempeus i obliga els crítics a triar entre la nova plataforma o l’ANC.
Pels crítics, Llach no és només un personatge amb ànsies de cabdill, sinó un dirigent que ha canviat l’essència de l’Assemblea. “Quan en una entitat es trien càrrecs per obediència a les consignes i no per vàlua, la ineficàcia està garantida. Això també val per als partits. Ho hem vist aquest darrer any. La meritocràcia era a Catalunya una garantia de progrés. Aquest valor l’estem perdent”, criticava Roser Campí després que Albert Jaime s’hagués queixat del logotip de la samarreta de la Diada d’aquest any, amb un puny molt similar al del logotip de la Joventut Socialista de Catalunya (JSC).
*Pots llegir l’article sencer al número 1630 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
