Aquest juny, Catalunya ha tornat a fregir-se sota una calor que ja podríem deixar d’anomenar ‘atípica’. Dies i dies fregant o superant els 40 graus, nits tropicals que impedeixen dormir, boscos que s’assequen com si fóssim al Sahel i un camp agrícola sempre perjudicat. Tot plegat, ja no és una excepció: és la nova normalitat climàtica. I encara hi ha qui ho nega.
Les dades són incontestables. Segons el Servei Meteorològic de Catalunya, la temperatura mitjana ha pujat més d’1,8 °C des de mitjan segle XX, una xifra superior a la mitjana global. Però el que espanta més no és tant la pujada sostinguda com la velocitat del canvi. El juny del 2022, a les Garrigues, es va assolir una màxima de 43,1 °C, una temperatura que fa vint anys s’associava a ciutats del nord d’Àfrica, com Orà o Tunis. Avui, aquestes temperatures són cada cop més habituals aquí. A Lleida, aquest juny passat, s’han registrat temperatures màximes similars a les de Fes, al Marroc.
Encara que els pantans han recuperat nivells destacables aquesta primavera, el camp agrícola —sobretot en zones de secà— continua ressentint-se dels efectes acumulats d’una sequera estructural. Les bones dades de reserves no sempre es tradueixen en una millora directa per als conreus, que arrosseguen anys de dèficit hídric, restriccions de reg i collites minvades. La recuperació, si arriba, serà lenta i desigual.
El canvi climàtic ja no és una teoria científica, sinó una realitat quotidiana. Les sequeres, els incendis, les onades de calor i els fenòmens extrems s’han convertit en companys habituals de viatge. I, malgrat tot, els negacionistes climàtics continuen amb la seva creuada de desinformació.
Al capdamunt d’aquesta onada negacionista hi continua surant, grotescament, Donald Trump. El president nord-americà, que va treure els EUA de l’Acord de París i va qualificar el canvi climàtic de “mentida xinesa”, ha estat un dels grans aliats de les indústries contaminants i de la ignorància global. Però no és l’únic. A Europa, partits ultres i governs populistes minimitzen la crisi climàtica, posposen polítiques verdes o fins i tot les desfan. Aquí mateix, a casa nostra, hi ha veus mediàtiques i polítiques que continuen dient que tot plegat és “cíclic” o “natural”.
No, senyors. No és cíclic. És sistèmic. És el resultat de dècades d’un model econòmic basat en el petroli, l’explotació i el creixement sense límits. El que vivim ara és només un tast del que ens espera si no hi posem fre. I cal dir-ho clar: negar el canvi climàtic ja no és una opinió, és una irresponsabilitat criminal.
Cal una acció decidida i valenta. Calen governs que deixin de mirar les enquestes i comencin a escoltar els científics. Calen mitjans que no donin veu al negacionisme en nom del “pluralisme”. I cal una ciutadania crítica, compromesa i exigent. El futur no s’escriu sol. I si no volem que aquest futur sigui asfixiant —literalment—, cal actuar ara. Potser no podem evitar que faci calor aquest estiu; però sí que podem evitar que el següent sigui encara pitjor. O com deia el savi: “Si no pots suportar la calor, no facis pessigolles al drac”.
