Hi havia una vegada un país on els partits s’escandalitzaven quan robava l’adversari, però ho justificaven quan robava el cunyat. El cas Koldo no és una excepció, sinó una moralitat: qui governa massa temps, s’acaba pensant que les institucions són seves. I que el sobre cost és un dret de conquesta.
No és el delicte el que diferencia els partits, sinó la manera com el gestionen. El PP va institucionalitzar la corrupció com una forma d’engranatge intern, amb sobresous, caixes B i silenci còmplice. El PSOE, quan se l’agafa en fals, corre a fer veure que tot ha estat cosa d’un individu aïllat, un error, una traïció puntual. Però cada vegada costa més sostenir el relat.
La trama Koldo–Ábalos–Cerdán no és un cas aïllat, és un tríptic de misèries. Koldo García, el xofer ascendit a home fort de les gestions opaques; José Luis Ábalos, el polític lleial que va mirar cap a una altra banda mentre tot passava al seu despatx; i Santos Cerdán, el negociador silenciós del partit, que sempre ha sabut moure els fils entre bambolines.
I mentre tot això esclata, el PP es posa les mans al cap i fa veure que acaba de descobrir la corrupció. “¡Mafia o democracia!”, criden solemnes, com si la Gürtel no hagués existit mai. Indignació sobtada, hemeroteca oblidada. I entremig, ressona encara aquella frase atribuïda a José María Aznar que ho condensa tot: “El que pueda hacer, que haga”. No és un lapsus. És tot un programa de govern.
Perquè, siguem sincers: l’escàndol no és només que hi hagi corruptes. L’escàndol és la hipocresia. És Aznar denunciant l’altre mentre protegeix els seus. És Alberto Núñez Feijóo parlant de neteja amb el vestit esquitxat. És la dreta exhibint indignació quan li convé, i complicitat quan toca callar.
Això no eximeix ningú. Si Pedro Sánchez ha tapat, conegut o aprofitat aquesta xarxa de favors i cobraments, que pagui políticament. Amb contundència, amb dimissió o amb urnes. Però que no vingui el PP a fer sermons de virtut des del púlpit de la Gürtel, Kitchen i companyia.
En aquest país, la corrupció no és patrimoni d’un color. El que canvia és l’ofici amb què se la gestiona. Uns la converteixen en sistema, altres en naufragi. Però si volem netejar la casa, cal començar per reconèixer que tots els partits tenen merda sota la catifa. Al capdavall, com deia Bertolt Brecht: “El lladre petit entra a la presó; el lladre gran entra al govern”.
