La premsa esportiva catalana i els entorns digitals del règim, per una qüestió comprensible i atribuïble al seu paper de devoció i entregada complicitat al laportisme, no només han assumit que l’estat de precarietat permanent dels comptes blaugranes a l’hora de fitxar forma part de l’estat natural de les coses -i que, per exemple, no haver pogut inscriure Dani Olmo un any després del seu fitxatge ningú ho jutja com un fet preocupant-, sinó que cada ingrés per la venda de patrimoni, actius o jugadors que deixen benefici, encara que sigui mínim, se celebra amb una mena d’entusiasme mediàtic i indefectiblement a favor de la gestió de Joan Laporta.
La realitat és, contràriament, que cadascuna de les sortides que els mitjans propaguen festivament i apunten a l’haver de l’actual directiva continua sent, essencialment i sense discussió, part de la més valuosa de les herències de l’etapa de Josep Maria Bartomeu i, amb el transcurs del mandat, l’únic suport actual de la mateixa institució, financerament devastada per Laporta, les seves trampes comptables i la compulsió per la despesa.
Per exemple, diaris com Mundo Deportivo i Sport, des de fa molt temps allunyats de qualsevol perspectiva que no sigui la de fer de claca de Laporta, aquests dies no fan cap altra cosa que actualitzar els comptes de la lenta fabricació del fair play financer que, encara sense tenir-ne prou per a les inscripcions de Dani Olmo, Pau Víctor i les ampliacions de contracte de Gavi, Pedri, Araujo i altres, aviat es necessitarà per a l’entrada de Joan Garcia i Nico Williams.
Un escenari delirant en què el lògic seria exigir la necessària transparència, eficiència i rigor i no, com està passant, aplaudir les fanfarronades de Laporta, ara entestat a portar Nico Williams, el seu gran fracàs de la temporada anterior, al preu més alt, els 62 milions de la clàusula que ja no va poder pagar llavors i que ara ja busca la manera d’abonar a terminis. Almenys això és el que li ha exigit Laporta al futbolista, que forci el seu actual club a permetre que s’emportin la seva estrella sense abonar la clàusula de llibertat, com sí que ha fet amb el porter de l’Espanyol Joan Garcia. Caldrà veure si, al final, no es tracta tot d’un joc del seu agent, confabulat amb Laporta, per augmentar l’oferta del mateix Athletic i acabar de convèncer el Bayern de Múnic, que ha mostrat cert interès.
En qualsevol cas, el tema recurrent dels mitjans és la proesa laportista de vendre els futbolistes que li va deixar Bartomeu com, els més recents, Todibo, Àlex Valle, Ilaix Moriba, Àlex Collado i Ludovit Reis, ja que en aquest tancament de la temporada el FC Barcelona ha obtingut ingressos per un total de 16,5 milions, distribuïts en cinc operacions principals. La més destacada correspon als 8 milions d’euros obtinguts pel 20% del traspàs de Jean-Claire Todibo des del Niça al West Ham. En segon lloc, el traspàs d’Àlex Valle, el club receptor del qual va abonar 6 milions mitjançant l’activació de la seva clàusula de rescissió, també va contribuir significativament. Així mateix, el club va rebre 1,5 milions per Ludovit Reis, després de la venda de l’Hamburg al Bruges, mantenint el FC Barcelona un 25% dels drets del jugador. Per altra banda, el traspàs d’Ilaix Moriba va generar 600.000 euros per al club, després que el Celta adquirís el jugador per 6 milions d’euros del RB Leipzig. Finalment, el traspàs d’Àlex Collado a l’Al-Shamal, facilitat pel Betis, va generar 400.000 euros per al FC Barcelona, que conserva un 20% dels drets sobre una possible futura venda.
Anteriorment, des del 2021, Laporta s’ha salvat de no poques dificultats a còpia de donar sortida a futbolistes com Jutglà (5 milions), Nico González (21,5 milions), Abde (7,5 milions), Mika Faye (10,3 milions), Marc Guiu (6 milions), i Julián Araujo (10 milions), el que suma un parcial de 60,3 milions, als quals s’ha de sumar el botí d’aquests 16,5 d’aquest curs. O sigui, 76,8 milions per talents de la Masia independentment del valor futbolístic i rendibilitat dels qui ja exerceixen com a cracs, líders, peces insubstituïbles i de recanvi de luxe al primer equip, també en forma de llegat d’aquest passat del qual tant li agrada abominar a Laporta.
Segons els webs especialitzats, el valor de mercat d’aquesta herència ascendeix avui a 567 milions en la banda baixa d’aquesta taxació dels Lamine Yamal (200 milions), Ronald Araujo (60 milions), Gavi (70 milions), Pedri (80 milions), Alejandro Balde (40 milions), Pau Cubarsí (25 milions), Marc Bernal (5 milions), Marc Casadó (5 milions), Héctor Fort (5 milions), Iñaki Peña (6 milions), Eric Garcia (12 milions), Fermín López (50 milions), Ansu Fati (5 milions), Gerard Martín (2 milions) i Toni Fernández (2 milions).
Per tant, en jugadors de camp consolidats, a les portes del primer equip o ja traspassats, Laporta s’ha beneficiat de 643 milions, sigui en plusvàlues directes o en estalvi de porters, centrals, migcampistes i davanters a falta d’una sèrie d’operacions que encara podrien generar guanys per haver-se reservat percentatges en cas d’un posterior traspassament de Mika Mármol, Carles Aleñá, Estanis Pedrola, Trincao, Riqui Puig, Junior Firpo, Jutglà, Mingueza i Abde.
I d’entre tot aquest llegat, el futbolista amb més valor de mercat mundial actualment és Lamine Yamal, amb 200 milions. No es pot afirmar que l’herència rebuda fos tan dolenta ni que les vendes amb les quals Laporta malviu a falta de fair play financer siguin precisament una proesa més de la seva gestió. Pràcticament és l’únic que li queda.
