Les presses de Joan Laporta, compulsives, per assegurar el fitxatge de Nico Williams xoquen, de fet, amb l’exigència del pagament íntegre i d’una sola vegada de la seva clàusula a l’Athletic. I també amb la demanda del jugador per ser inscrit sense que, sobre el seu futur -el mateix plantejament que va fer Joan Garcia abans de firmar, i també va subscriure Dani Olmo en el seu moment- planegi l’ombra de quedar-se sense llicència.
En qualsevol altre club i circumstància aquesta perspectiva seria del tot impensable, però no al Barça de Laporta. Espera fer un pas més enllà en el retorçat escenari d’afegir més de 100 milions de massa salarial als comptes, que encara tenen la resolució pendent de la situació de Dani Olmo, l’auditor valorant si les commociona amb noves pèrdues milionàries per les trampes de Barça Studios (Bridgeburg Invest) i de Sixth Street (Locksley Invest), amb un criteri restrictiu, o no, sobre l’operació dels seients VIP i les sortides i cessions encallades perquè les urgències de Laporta són de sobres conegudes i, per tant, el temps sempre juga en contra d’ell i a favor de la resta de clubs que poden aprofitar-se de la situació.
Davant aquest panorama, més que negre, o gris en la millor de les interpretacions, lluny de provocar el menor soroll possible, Laporta només fa que donar cops de paella per cridar l’atenció de la resta del futbol espanyol, enfurismant les aficions de l’Espanyol i de l’Athletic especialment, i, en general, desafiar LaLiga negant-li la major a Javier Tebas sobre la situació real blaugrana.
Si el president de LaLiga va dir que el Barça havia de “fer coses per estar en la regla 1:1”, al cap de 24 hores Laporta declarava davant el Senat Blaugrana que el club ja estava en aquesta situació. Un dia després tancava l’arribada de Joan Garcia i, com un bòlid coll avall, es llançava per Nico Williams. Un desafiament en tota regla al qual Tebas ha preferit no respondre, almenys a través de la premsa.
Sobre el futur del davanter navarrès de l’Athletic, les últimes notícies de la premsa laportista anunciaven que el jugador havia comunicat al seu club que marxa a Barcelona i que el Barça, per la seva banda, pagarà la clàusula (62 milions) l’1 o el 2 de juliol perquè el futbolista no visqui un serial com el de l’any passat.
Les mateixes fonts, encara que sense destacar-ho en els titulars, també sostenen que no hi ha res firmat encara i que, mentrestant, Deco treballa per fer lloc als fitxatges perquè puguin ser inscrits.
De la mateixa manera que, objectivament, no està justificada la pressa de Laporta per demostrar, o almenys intentar-ho, la solvència financera del Barça, aquesta exhibició de recursos i d’ambició per sorprendre el món amb un equip millorat i aspirant a tots els títols, sobretot gràcies als reforços d’un porter que ja no generi dubtes i amb més pólvora per a la davantera, també pot respondre a una estratègia de desesperació per part de Laporta en aquest punt veritablement crític del seu mandat.
Laporta sap que, si l’Audiència Nacional deixa Olmo fora de la plantilla, si la UEFA li imposa una sanció de 60 milions, si l’auditor condemna els comptes a una intervenció de Goldman Sachs i finalment, no pot inscriure ningú més, ell es veu capaç de convertir aquest relat en una conspiració contra el Barça que els seus socis creuran i denunciaran. Laporta ha desafiat el món aprofitant que li ha caigut del cel un Lamine Yamal i una altra generació d’or de la Masia, sense importar-li que en aquests quatre anys de mandat, mentre creixia i madurava el tresor que Josep Maria Bartomeu li havia deixat en herència, ell ha arruïnat el club amb un sostre de despesa inexplicable de 4.000 milions i unes pèrdues acumulades de 605 milions, de 813 milions segons l’última auditoria de Grant Thornton, que, per descomptat, va ser acomiadada i substituïda per una altra auditora nova, Crowe, que ara ha de lidiar amb les decisions forassenyades d’un president que ha triat jugar-s’ho tot a una sola i arriscada carta, la d’aparentar que s’enfronta al món -ell contra tot i contra tots- per veure qui l’atura.
Laporta està convençut avui de la seva impunitat i de la seva inviolabilitat davant les lleis, les normes, la justícia i qualsevol altre poder que no sigui el seu propi. Li dona aquest avantatge i aquesta convicció el fet que, per exemple, Dani Olmo pogués jugar pràcticament tota la temporada, primer manipulant una baixa mèdica i després gràcies a una cacicada del Consell Superior d’Esports (CSD) contra els òrgans que regulen i gestionen el futbol espanyol, LaLiga i la RFEF.
La mateixa comissió econòmica estratègica del FC Barcelona, que li va validar a Laporta l’operació de 100 milions dels seients VIP, ho va fer amb el suggeriment i la necessitat que es destinessin a reduir deute, conscient que a la temporada vinent vencen préstecs ordinaris i el club ha de començar a tornar interessos de la reforma de l’Spotify. El que ha fet Laporta, sense esperar que el seu auditor i la Lliga els admetin, és gastar-se aquests 100 milions en només tres setmanes i abans que comenci el mercat. Està desbocat.
