Si demà el català desaparegués com a llengua, Isabel Díaz Ayuso quedaria silenciada. Sense un enemic, el seu discurs restaria sense manual d’instruccions. Per això, cada dia el torna a posar en marxa: “Persecució”, “apartheid”, “imposició”, “separatisme”… Són paraules que no descriuen la realitat catalana, però sí la necessitat política de la presidenta de Madrid.
Per això va plantar-se a la darrera Conferència de presidents. No per defensar el castellà —que no necessita defensa a Catalunya ni a enlloc—, sinó per consolidar el seu relat d’Espanya assetjada. Un relat que li serveix per no haver de parlar de Madrid, perquè cada cop que algú li pregunta per la sanitat pública, per les cues a urgències o per l’escola pública, ella respon amb més català: “L’espanyol està sent perseguit a Catalunya”, “a moltes aules de Catalunya, l’espanyol està prohibit”…
No importa que sigui mentida. El que importa és que funcioni. I funciona. No per informar, sinó per deformar. Perquè mentre els votants es fixen en el mal que, segons ella, fa el català a 600 quilòmetres de distància, no miren el que fa el seu propi govern a la porta de casa.
Però la jugada d’Ayuso va més enllà. No es limita a explotar un fals greuge: banalitza el debat democràtic. Quan una presidenta autonòmica utilitza la paraula apartheid per referir-se a la immersió lingüística —que, recordem-ho, ha estat avalada per instàncies internacionals i garanteix la competència en les dues llengües oficials—, no només menteix, també dinamita el respecte per la diversitat i alimenta un clima d’odi que després no sap, ni vol, controlar.
El català li és útil. Li serveix per erigir-se en lideressa, per competir amb Vox, per fer veure que té un projecte d’Espanya. Però aquest projecte no és res més que un antiprocés permanent, una cortina de fum per amagar l’absència d’una política real que millori la vida dels madrilenys.
Però aquest joc no pot durar sempre. Arribarà un dia que fins i tot els votants més fidels aplaudiran menys els discursos sobre apartheid lingüístic i preguntaran més per què no troben pediatre al seu barri, o per què els seus fills estudien en aules massificades. I llavors els importarà ben poc si a Vic es diu bon dia o buenos días a l’hora d’entrar a escola.
Quan aquest dia arribi —i acabarà arribant—, Ayuso descobrirà que governar no és viure d’un enemic imaginari. I que no es pot tapar la realitat de Madrid amb la llengua d’un altre territori. El que sí que es pot fer és governar millor. Però per això cal alguna cosa més que discursos i fantasmes.
