Les expectatives -poques, certament, i condicionades per una estratègia d’ocultisme i inacció- es van confirmar completament a l’entrevista que Víctor Font va concedir a una emissora del règim, Catalunya Ràdio. En teoria, per confrontar el model delirant i de les angoixes laportistes amb el seu i amb una anàlisi de l’escenari real blaugrana en el qual, per primera vegada, no va trobar ni va identificar aquestes atrocitats de la gestió de la directiva actual, cada vegada més a prop d’aquest final apocalíptic -ara sí, de veritat- amb què s’havia passat quatre anys del mandat de Josep Maria Bartomeu amenaçant l’afició barcelonista.
El Víctor Font d’aquest final de temporada, que cavalca imparable cap a un altre tancament dramàtic i marcat per què ell mateix va considerar ensarronades de Joan Laporta, s’ha limitat a xiuxiuejar algunes de les seves velles crítiques, això sí, matisades des del desapassionament i la distància, sense l’agressivitat d’altres moments i pot dir-se que gairebé des de la voluntat i la intencionalitat d’atacar el mínim, o res, a qui serà el seu enemic electoral d’aquí a uns mesos.
“Volem un club amb transparència, un club participatiu, amb una bona gestió econòmica i en què els socis siguin més importants que els turistes. He estat treballant durant molt de temps perquè existeixi una alternativa al que jo anomeno el règim de 2003. Ahir es van complir 22 anys des que Laporta va assumir la presidència per primera vegada. Estem a entre 9 i 12 mesos d’unes eleccions crucials per al Barça. Els socis tenen dret a escollir entre el model actual, que és un model presidencialista sense transparència i amb amics i familiars en els llocs de responsabilitat, o un model que torni a posar el soci al centre de tot”, va dir. Això va ser tot, el sostre d’un to baix, extremadament allunyat d’aquella radiografia seva de l’any passat, punyent i agressiva.
Fa un any va afirmar que el club estava “pitjor que fa dos anys”, acumulant més de 1.000 milions d’euros en pèrdues ordinàries en els darrers exercicis, amb despeses que superen sistemàticament els ingressos i amb un deute total que s’acosta als 2.500 milions d’euros. Va criticar l’opacitat en la presentació de comptes i en la presa de decisions, assenyalant que les dades auditades es publiquen tard i que entendre la situació real del club requereix “fer un puzle massa complicat”. Sobre la venda d’actius i patrimoni va insistir que les palanques són pa per avui i gana per demà, i va criticar operacions com la de Barça Studios, qualificant-la de “fictícia” i alertant sobre la manca de claredat respecte als inversors i les comissions. També es va referir a una massa salarial insostenible que continuava sent la més alta de la història del club, amb contractes ascendents per als jugadors, repetint errors del passat i comprometent la viabilitat futura. “L’herència de Laporta podria ser pitjor que la de Bartomeu”, va arribar a dir a causa que la gestió actual manté els mateixos vicis de despesa excessiva i manca de control.
I encara es va mostrar particularment agressiu a principis d’any amb el conflicte generat al voltant de la inscripció de Dani Olmo, moment en què gairebé va estar a punt de proposar o de donar suport a un vot de censura o similar contra Laporta, més que no pas liderar-lo, igual que la seva covarda actuació en el vot contra Bartomeu del 2020.
Va ser el contraatac de Laporta, insinuant que el Barça era la víctima d’una conspiració del futbol espanyol (LaLiga i la RFEF), la maniobra que va deixar Font fora de joc. Va rectificar, es va posar de part dels interessos del club i va deixar d’assenyalar Laporta com el veritable culpable d’haver fitxat un futbolista sense disposar del marge salarial suficient i, a més, com gairebé tothom, es va creure l’operació dels seients VIP, que després no es va empassar el mateix auditor del FC Barcelona.
Des d’aquest moment, coincidint amb la recuperació del Barça de Hansi Flick a partir de la Supercopa d’Espanya, Font va decidir enterrar la destral de guerra, passar a un estat d’hibernació i inactivitat fins nova ordre, conscient que Laporta s’havia tornat intocable després de la conquesta afegida de la Lliga i de la Copa del Rei.
Com els seus presumptes rivals, Joan Camprubí i Jordi Termes, s’havien distanciat i retirat abans fins i tot d’engegar seriosament a preparar una candidatura, va entendre que s’assegurava aquest lloc secundari en les pròximes eleccions sense necessitat de desgastar-se inútilment contra un Laporta que avui és intractable i socialment invencible, segons els inputs d’una afició també amb menys ganes de despertar d’aquest somni laportista en el qual es continua trobant còmoda i confortablement anestesiada.
A més, a Víctor Font no li convé que ningú li recordi que Flick ha deixat en ridícul el seu cavall guanyador, Xavi Hernández, sense que, d’altra banda, pugui admetre que la nova generació d’or de la Masia és una herència de Bartomeu indiscutiblement.
Font espera, senzillament que, d’aquí a un any, el panorama canviï. Que empitjori, millor dit, des del punt de vista esportiu, i que el previsible col·lapse financer faci la resta en aquest context de deute asfixiant previst, conegut i insuperable abans que Goldman Sachs intervingui el club a través de l’explotació del nou Spotify. És el miracle que Font necessita per ser president del Barça.
