La resta dels clubs de futbol del món, menys el Barça, celebra, comparteix, divulga i s’enorgulleix d’haver-se reforçat amb fitxatges que cada temporada es tanquen amb l’aspiració de millorar l’anterior. El Barça de Joan Laporta va decidir fa ja bastant temps, gairebé tres anys, que aquest era un acte protocol·lari innecessari per la senzilla raó que, per la seva naturalesa i definició, històricament havien estat oberts a la premsa i a la lògica interactuació amb el nouvingut, a més del president i el director de futbol de torn, per a les explicacions i característiques de l’operació.
En la seva línia de reduir al mínim el contacte amb la premsa, si no són entrevistes teledirigides des de Barça One, o trobades pactades amb mitjans i periodistes amics -o situacions en què, com el gener passat, després de la resolució del Consell Superior d’Esports (CSD), va ser el mateix president el que volia atiar determinada premsa i reivindicar-se per haver tancat l’acord amb dues empreses àrabs, una de Qatar i una altra dels Emirats, per salvar la inscripció de Dani Olmo-, Laporta ja no accepta des de fa mesos aquest antic, transparent, democràtic i saludable costum d’afrontar rodes de premsa sense límit de temps ni censura o selecció de mitjans.
Igual que amb els socis, als quals no vol veure ni en pintura i molt menys a les assemblees, Laporta deixa en mans del seu aparell de control mediàtic, claca i al periodisme adscrit a la seva nòmina ideològica la construcció d’aquest relat d’èxit i lideratge capaç d’haver convençut els socis i els aficionats en general que a ell, i només a ell, li correspon el mèrit d'”haver retornat la il·lusió al barcelonisme”, com ara torna a proclamar, a més d’haver tret el club del pou i de la foscor econòmica amb què es va trobar.
La realitat és que, com reflecteix la memòria econòmica del club i l’informe de l’auditor, el club camina imparablement i inevitablement cap a un col·lapse financer que, com està previst al fons de titulització subscrit per al préstec de la reforma de l’estadi, que no de l’Espai Barça, el més segur és que acabi amb una intervenció de la gestió del match day, la clau del futur creixement econòmic, per part de Goldman Sachs en nom dels inversors.
En l’àmbit esportiu, igualment palmari resulta l’efecte salvavides, imprevist i fill natural de la precarietat del laportisme, de la nova generació d’or de la Masia, herència exclusiva i directa de la gestió de Josep Maria Bartomeu.
És per aquesta raó que el laportisme mediàtic ha intentat concentrar la medalla dels títols d’aquesta temporada en la figura de Hansi Flick, i per elevació al president, per sobre del tribut i el reconeixement merescuts i obligats de la millor escola de futbol del món. Al president no només no li interessa aquest enfocament, sinó que, de nou, s’esforça a gastar tots els diners que pugui, i fins i tot els que no disposa el Barça, en futbolistes estrangers o que, almenys, encaixin en aquesta fórmula d’operacions que deixin un rastre cridaner de comissions a favor dels seus agents predilectes.
L’estiu passat ni tan sols va ser presentat el mateix Hansi Flick, com tampoc Dani Olmo. L’última presentació oficial va ser la de Vítor Roque el divendres 5 de gener del 2024, a la Ciutat Esportiva Joan Gamper, específicament al camp Tito Vilanova, en una posada de llarg celebrada poc després del seu debut amb l’equip al partit contra la UD Las Palmas, que va tenir lloc un dia abans, dijous 4 de gener. Per cert, que, sorprenentment o no, el president Joan Laporta no va estar present, i van fer els honors el vicepresident esportiu Rafa Yuste i el director esportiu, Deco.
I l’anterior, per citar l’última més o menys en el format més natural, va ser la de Robert Lewandowski, l’estiu del 2022. Llavors, reforços com Oriol Romeu, Ilkay Gundogan o Iñigo Martínez i, finalment, Dani Olmo, van protagonitzar aquest moment en el context del Gamper.
A Laporta també li han deixat d’interessar a mesura que ha passat el temps aquest tipus d’esdeveniments en què no és ell el principal protagonista i en què ara mateix hi hauria preguntes incòmodes per respondre sobre si es donen les condicions de fair play financer suficients per afrontar reforços del calibre dels noms que sonen. La transparència ha deixat de formar part de la normalitat blaugrana fins a l’extrem que, de la firma del primer contracte important de Lamine Yamal, el club no va facilitar declaracions del jugador o del president, ni imatges de la firma.
