Observem atònits com, respecte a Trump, hi ha – simplificant – dues posicions respecte a les seves opinions, quan es “dissenteix”. La majoria dels governs opinen que és un llunàtic, però se sentin, o intenten, asseure’s a negociar, per temor a la seva intimidació. D’altres, li diuen moltes vegades que sí, però segueixen amb el seu full de ruta. Putin i Netanyahu serien els exemples més recents, però n’hi ha d’altres, que li diuen que sí i fan el que els sembla. Els altres tenen por que materialitzi les seves amenaces malgrat saber o intuir que no les complirà tal com les adverteix en principi, però la seva lògica funciona dissuadint l’adversari. La seva única finalitat, guanyar. Encara que sigui a costa de tergiversar el que calgui.
Trump escandalitza. Insulta, amenaça, negocia a crits, banalitza la veritat. Però, al contrari del que molts creuen, no manca de codi. El seu codi és el del negoci i no és altre que imposar condicions, debilitar l’adversari, doblar l’aposta, però sense trencar la taula. No vol això dir que no tingui temptacions absolutament autoritàries i antidemocràtiques. Però actua com un jugador de pòker, no un destructor de taulers. Les seves regles són tosques, sí, però existeixen. Es basen en el benefici econòmic en primera instància per a ell i el seu entorn, la visibilitat, de les seves decisions, ser el centre d’ atenció i la marca personal. El seu objectiu és guanyar, no necessàriament aniquilar l’adversari, només quan és un autèntic impediment a “els seus” projectes de negocis i un tipus de poder molt mediatitzat per interessos personals.
Putin, Netanyahu, Kim Jong-un operen amb una altra lògica: la del poder pel poder. En els seus codis, no hi ha límits. L’ètica, la legalitat, el cost humà o institucional són accessoris. L’important és mantenir-se, dominar, imposar la seva visió. Per a ells, el poder no és una eina sinó un fi en si mateix.
Trump s’equivoca perquè creu que els altres juguen al seu joc. Creu que Putin el va enganyar, que Xi el va manipular, que Kim li va mentir. Però l’error és seu: els altres no juguen a negociar. Juguen a resistir, a controlar, a eternitzar-se. I en aquest joc, no hi ha regles, només compta el poder.
Aquest contrast obliga a revisar les nostres categories. El trumpisme és perillós, sens dubte ja que banalitza la política, erosiona la veritat, polaritza fins a l’absurd. Però encara necessita un cert ecosistema democràtic per funcionar. Necessita eleccions, audiències, premsa afí. No pot eliminar l’adversari ni silenciar jutges, tot i que podríem suposar que aquest seria el seu desig final. Però no pel poder en si mateix, sinó perquè no li contradiguin les seves arbitràries i interessades decisions. Encara depèn de l’espectacle de la democràcia. I quan intenta vulnerar l’ordre democràtic ho fa sota una mirada egoista, que només busca eludir responsabilitats i augmentar els seus beneficis i els dels seus afins més pròxims.
Putin, en canvi, no. Ni Netanyahu, quan força el seu país al límit amb una guerra sense final ni proporció, encara que sigui posant el país a la vora del cisma intern, desprestigiant els seus serveis secrets o el mateix exèrcit. Ni Kim, blindat per l’herència dinàstica. Són productes de l’iliberalisme cru, del poder com a supervivència pura. La democràcia per a ells és un obstacle a les seves aspiracions. I si la fan servir, és només com a parany.
La filòsofa Hannah Arendt, marcada per la seva experiència com a exiliada del nazisme i testimoni del totalitarisme, va advertir que “on acaba l’argument, comença la violència”. La política sense límits, sense codis, desemboca en la força bruta. I això és el que estem veient en molts dels líders il·lès. Lamentablement, darrere de molts d’ells, hi ha un Stalin o Pol Pot amagats.
Tony Judt, britànic va escriure que “la postguerra ens va donar institucions per civilitzar el poder”, però que aquestes institucions avui s’erosionen des de dins. El trumpisme representa aquesta erosió. El putinisme, la seva demolició total. I Zygmunt Bauman, sociòleg d’origen polonès va alertar sobre el buit ètic de les societats líquides: quan tot es relativitza, fins a la barbàrie troba coartades. En aquesta liquiditat moral, líders com Trump floreixen. Però els iliberals s’enquisten.
Trump és un símptoma. Crida, mentrestant, tuiteja, negocia. Però encara “respecta” —encara que sigui per càlcul i a la seva manera, o intenta vulnerar des de dins— certs llindars. Per això és enganyat pels qui no tenen llindars que respectar. Perquè el seu codi és disfuncional, però continua sent un codi. En canvi, el poder sense frens —Putin, Netanyahu, Kim— ja no se sotmeten ni a la lògica del benefici. Només a la lògica de la perpetuació.
Potser Trump no sigui el més perillós. Potser ho siguin els qui ja no necessiten tan sols disfressar el poder. Perquè en ells ja no hi ha codi, ni llei, ni cost. Només voluntat de poder i perpetuació. En aquests lideratges, el fi sí que justifica els mitjans.
