El cas d’El odio, obra de Luisgé Martín la publicació del qual ha estat finalment cancel·lada per Anagrama, ha provocat una tempesta d’opinions que transcendeix el merament editorial. Ens trobem davant d’un mirall que reflecteix dilemes fonamentals de la nostra convivència: fins on arriba el dret al silenci de qui ha patit una tragèdia? Qui pot narrar l’horror i amb quines condicions? On establim els confins de la nostra llibertat per dir i escoltar?
La retirada definitiva del volum després del vendaval mediàtic ens convida a qüestionar-nos la nostra ambigua relació amb les narratives de crims reals i aquesta línia prima on l’exploració artística col·lideix mb el patiment humà tangible.
Reconeguem-ho: la nostra societat ha desenvolupat una fam voraç pel true crime mentre manté una distància asèptica davant del dolor aliè. Hem desenvolupat una peculiar capacitat per compartir taula amb les imatges més terribles de conflictes bèl·lics sense que la nostra digestió s’alteri el més mínim. En un món així, ens hauria de sorprendre la fascinació per endinsar-nos en la psique de qui va ser capaç d’acabar amb la vida dels seus fills?
Tot i això, Ruth Ortiz encarna una realitat que transcendeix qualsevol debat abstracte. Com a mare de Ruth i José, el seu dret a preservar la memòria i la dignitat dels seus fills no pot ser una simple nota al peu en aquesta discussió. Hi ha una inevitable fricció entre protegir els qui han viscut allò inimaginable i salvaguardar aquesta llibertat expressiva que vertebra la nostra democràcia.
La major poca traça en tot aquest procés no ha estat el contingut del llibre en si, sinó la flagrant desconsideració envers qui més ha patit. Publicar un text que exposa inevitablement fragments íntims d’una tragèdia familiar sense establir comunicació prèvia amb la mare supervivent revela una insensibilitat difícil de justificar. No es tractava de sol·licitar autorització, sinó de tenir un gest d’humanitat bàsica: preparar-la per allò que havia de venir, escoltar les seves inquietuds, demostrar que el seu dolor no era invisible per als que abordaven el cas. El fet que Ruth Ortiz s’assabentés pels mitjans de comunicació que les paraules de l’assassí dels seus fills circularien aviat a les llibreries representa una fallada ètica difícil d’excusar.
Val recordar que quan Capote es va submergir en els detalls del brutal assassinat de la família Clutter per a la seva obra mestra A sang freda, no es va limitar a entrevistar els perpetradors. Va recórrer els carrers d’aquella petita comunitat de Kansas, va escoltar veïns, amics i familiars, teixint així un retrat que contrapesava la humanització dels assassins amb el buit profund que havien deixat al seu pas.
Tot plegat es redueix a una qüestió essencial: està justificada la prohibició d’una obra literària? Confesso que la meva primera reacció, impulsada per l’empatia cap al dolor maternal de Ruth Ortiz, va ser inclinar-me per la censura. Tot i això, la reflexió pausada m’ha portat a un terreny més complex.
La llibertat per expressar-nos transcendeix l’àmbit merament individual per constituir-se en pilar col·lectiu. No només assegura que cada ciutadà pugui manifestar el seu pensament, sinó que garanteix que el tapís de perspectives, dades, sabers i postures ètiques diverses nodreixi aquest diàleg sense el qual la democràcia es panseix. Perquè la democràcia va molt més enllà de dipositar-hi paperetes; és un ecosistema que respira mitjançant l’intercanvi irrestricte d’idees.
Aquest principi demana un exercici constant de tolerància, un compromís cívic arrelat en el nostre ordenament constitucional, que situa el pluralisme com a valor vertebrador de la nostra convivència. La censura enverina gradualment l’espai democràtic; particularment aquella aplicada preventivament, que no només tutela allò que podem veure o llegir avui, sinó que projecta una ombra intimidatòria sobre la creativitat futura.
Una comunitat democràtica madura pot i ha de confiar en el criteri dels integrants. Pot triar acostar-se a una obra i formar-ses un judici propi; pot optar per rebutjar-la activament com a expressió de desacord; el que no pot fer és ser desposseïda d’aquesta capacitat d’elecció, fins i tot quan exercir-la suposi malestar o aflicció per a alguns, sempre que no es transgredeixin límits legals precisos.
Per tot això, encara que probablement sigui un volum que personalment evitaria, defenso fermament el seu dret a existir als prestatges de les nostres llibreries.
