“Si acceptes el marc de l’adversari, perds” — George Lakoff
La política contemporània es juga, cada vegada més, en el terreny simbòlic. En un món saturat de fakes, simplificacions i polaritzacions, el llenguatge es desnaturalitza, es perverteix i qualsevol dada de la realitat, real, inventada o parcialment certa, serveix per desqualificar l’adversari. El que es busca no és tant argumentar com imposar una idea que simplifiqui, redueixi i substitueixi el pensament polític per una frase, un semantema, una imatge. Una construcció que, sense necessitat de ser certa, funcioni com a marc mental efectiu.
Les idees no competeixen per la seva veritat, sinó per la seva capacitat de definir el marc des del qual s interpretaran els fets. A Espanya, des de fa un temps, estem assistint a una operació discursiva de gran calat, en el qual es pretén la instal·lació deliberada del marc mental “màfia o democràcia”.
Aquest marc mental no pretén descriure la realitat, sinó condicionar-la. La seva força no resideix en la seva veracitat, sinó en la seva eficàcia. Si un govern pot ser qualificat sistemàticament com a “màfia”, llavors tota mesura que prengui serà percebuda com a il·legítima, fins i tot si és legal. Tota negociació, com una cessió. Tota reforma, com un xantatge.
L’estratègia recorda les tècniques descrites —i usades— per Joseph Goebbels que recomana saturar l’espai mediàtic, repetir eslògans simples, apel·lar a la por i l’emoció abans que a la raó. La política convertida en màquina publicitària, sense matisos, sense dubtes, sense complexitat. Tot és blanc o negre. Amb mi o amb la màfia.
Com va advertir Maquiavel a El Príncep, “qui controla el llenguatge, controla la realitat política”. No es tracta de manipulació banal, sinó de construcció del sentit comú. En aquest marc, la veritat fàctica queda subordinada a la lògica del relat dominant.
Però què és una màfia? Una organització jeràrquica i opaca que opera al marge de la llei, que imposa lleialtats sota coacció, controla territoris i institucions mitjançant la corrupció o l’amenaça, i té com a única finalitat el benefici dels seus membres, no l’interès comú. Encaixa això amb un govern sotmès a eleccions lliures, fiscalització judicial i premsa plural? Òbviament no. Però l’objectiu no és que encaixi, és que es percebi com a tal.
El PSOE ha comès errors —opacitat, poca traça narrativa, arrogància institucional en certs moments, elusió de responsabilitats, fins i tot polarització com a tècnica defensiva—, però això no el converteix en una organització mafiosa. Com a ironia, més d’un partit en qualsevol lloc del món desitjaria l’eficàcia, la lleialtat i la disciplina interna que mostren les veritables màfies.
Darrere d’aquest marc no hi ha només estratègia electoral, sinó que respon a una concepció autoritària del poder. Ho va advertir Immanuel Kant quan va dir que “la mentida, encara dita amb finalitats polítiques, corromp la dignitat de la raó pública”. Si convertim tot conflicte polític en una lluita entre el bé i el mal absolut, destruïm el terreny de la deliberació democràtica.
El risc és clar ja que, si aquest marc s’imposa, l’adversari ja no és rival, sinó enemic. I si tot està permès contra l’enemic, llavors la democràcia és reemplaçada per una lògica de guerra simbòlica.
Winston Churchill, amb el seu enginy habitual, va escriure: “Els feixistes del futur s’anomenaran a si mateixos antifeixistes”. Avui podríem dir que els enemics de la democràcia són els que proclamen defensar-la titllant “màfia” des de les tribunes.
Per això, és urgent disputar el marc. Lakoff ho adverteix de manera clara, recomanant que no es combatin marcs amb dades, sinó amb altres marcs. Pluralisme davant imposició, institucions davant espectacle, Estat social davant Estat fallit. La democràcia no és perfecta, però mereix una cosa millor que ser tractada en la trituradora emocional del màrqueting polític.
