S’atribueix al general franquista Millán Astray la frase “mori la intel·ligència” en plena guerra civil espanyola. L’hauria pronunciat davant Miguel Unamuno, aleshores rector de la Universitat de Salamanca, que li hauria recriminat la revolta colpista contra la República. “Vèncer no és convèncer i cal convèncer, sobretot, i no pot convèncer l’odi que no convida a la compassió, l’odi a la intel·ligència que és crítica i diferenciadora, inquisitiva però no d’inquisició”.
Al franquisme li molestava la gent intel·ligent. Volia soldats que no fessin preguntes incòmodes. De fet, al franquisme li molestava la gent demòcrata, la gent que creia que una societat s’ha de basar en el diàleg i l’afany de millorar les condicions de vida de tothom, sobretot dels més vulnerables i humils.
Franco y Millán Astray fa temps que no hi són. Astray va morir l’1 de gener del 1954 per una malaltia del cor. El 20 de novembre, l’aleshores president del govern, Carlos Arias Navarro, ens va donar la bona notícia que Franco havia mort, malgrat els esforços del “seu equip mèdic habitual”. Els dos generals, però, no es van endur a la tomba l’odi a la intel·ligència.
La intel·ligència continua fent nosa als dictadors i els dirigents autòcrates. Necessiten uns ciutadans el més desinformats possible, i si poden ser egoistes i insolidaris, millor. A modelar aquest tipus de ciutadans és al que es dediquen els populistes, els supremacistes, els racistes, els xenòfobs, els nacionalistes, els masclistes, amb l’ajut de les xarxes socials.
Les xarxes socials s’han convertit en vies per escampar l’odi i les mentides. Els insults i falsedats que abans no circulaven pels mitjans convencionals o ho feien en ocasions comptades s’han convertit en la normalitat a unes xarxes que són en mans d’uns particulars que tenen un gran poder per influir en la societat. Us recomano la lectura de “La tiranía de las naciones pantalla. Los cinco pecados capitales de las plataformas que gobiernan Internet”, de Juan Carlos Blanco (Ediciones Akal), per si teniu dubtes dels perills i efectes nocius d’aquestes xarxes.
Donald Trump, de bracet d’Elon Musk, estan al capdamunt d’aquesta coalició d’enemics de la intel·ligència. Volen gent espavilada i obedient. Gent potser llesta però no que tinguin idees pròpies, que els qüestionin els seus actes deshonestos, immorals i perjudicials pels més febles. Per això, Trump vol tancar les portes de les universitats del seu país als estudiants estrangers. Per això pretén que no aprofundeixin en el combat ideològic contra el racisme i el masclisme o en la promoció de les persones amb discapacitat.
A l’argentí Javier Milei no li cal dir “mori la intel·ligència” quan exhibeix una serra elèctrica als seus mítings. A Víktor Orban se li entén tot quan prohibeix la desfilada de l’orgull gay a Budapest. Qui esmeni la plana al president rus, Vladimir Putin, sap que li espera un futur de persecució, empresonament, o fins i tot de mort. La periodista filipina, Patricia Evangelista, acaba de presentar a Barcelona el seu excel·lent i valent llibre “Algú els ha de matar”, on explica com i perquè va arribar al poder el sanguinari president del seu país, Rodrigo Duterte.
A Espanya el “mori la intel·ligència” d’Astray ha tornat als carrers i no se n’ha estat de saltar a la pròpia sala de presa del Congrés dels Diputats. Els hereus dels generals de la dictadura s’han disfressat de periodistes i insulten, convenientment finançats per les administracions que governa el Partit Popular, els parlamentaris de les forces d’esquerra.
El PP d’Alberto Núñez Feijóo ha fet de l’odi i la mentida la seva forma de fer política. S’abraça amb el Vox de Santiago Abascal, un partit que vol tornar al franquisme pur i dur i que es nega a sumar-se als minuts de silenci convocats per retre homenatge a les dones víctimes de la violència masclista. I s’abracen quan fan números als sondejos electorals. Si PP i Vox sumen més que les forces progressistes ni es plantegen no pactar. Un cop asseguts a les cadires del poder faran una mica de comèdia i potser fan veure que es distancien una mica, però continuen compartint el seu odi a la intel·ligència i a la solidaritat amb els més febles.
Unamuno tenia raó. Els populistes, els autoritaris, els aspirants a dictador poden vèncer però no convèncer. La feina que toca ara és lluitar contra l’odi que ens volen inocular a través de les xarxes socials i les eines dels poderosos i privilegiats, amb la convicció que els podem vèncer. Més tard o més d’hora la intel·ligència i la solidaritat s’imposaran. No hi ha mal que duri cent anys, diuen.
