Des de la llunyania forçada de Waterloo, CarlesPuigdemont intenta jugar a estadista de la política espanyola, gràcies als set escons que Junts x Catalunya té al Congrés dels Diputats, que són indispensables per a PedroSánchez. Però la manera que té de jugar aquestes cartes és voluble i desconcertant, començant pels seus.
D’un cantó, Carles Puigdemont s’ha convertit, gustosament, en la caixa de ressonància de tots els lobbies empresarials que s’acosten a Waterloo per demanar-li que sabotegi les mesures més socials que impulsa el Govern de Pedro Sánchez, com ara la jornada laboral de 37,5 hores setmanals. Li agrada que els poderosos l’afalaguin, ja que d’aquesta manera es considera important, encara que això vagi contra els interessos de la gran majoria dels seus votants, que es beneficiarien d’aquesta reducció horària.
En canvi, ha ordenat que Junts x Catalunya no signi el Pacte Nacional per la Llengua, un avenç històric en la defensa del català que ha comptat, entre d’altres, amb el suport de CCOO i la UGT. Puigdemont porta el seu partit a posicions de dreta i d’extrema dreta, contradictòries i incomprensibles.
