La realitat fa temps que ha deixat de formar part de l’actualitat blaugrana, centrifugada per un aparell laportista que fa quatre anys que juga a la defensiva, ferit de mort, aclaparat i superat per la seva pròpia incompetència en la gestió econòmica. Però ara, gràcies a una altra generació d’or de la Masia, heretada i imprevista, presumeix encara més de tot allò que no és capaç d’aportar al Barça: talent corporatiu, beneficis, rigor en el respecte i tracte als socis, i un mínim de serietat en l’apartat econòmic i en el patrimonial. És així perquè, al contrari del que sembla, cada dia que la junta de Joan Laporta és més a prop d’inaugurar l’Spotify, més proper està el dia del col·lapse financer i el traspàs de model.
Res de tot això, tanmateix, preocupa avui al barcelonisme, ni el social ni el mediàtic, i molt menys al president i la seva junta en aquests dies de celebració i orgull per la Masia, a la qual ningú nomena ni destaca ni recorda ni homenatja. Internament, com s’acabarà sabent més endavant, el que Laporta festeja jubilós no són tant els títols com les oportunitats i les moltes portes que, a ell personalment, se li obren de bat a bat.
Dilluns passat, és curiós, van coincidir Joan Laporta i Sandro Rosell a la mateixa seu de TV3, la cadena oficial del laportisme històricament, la que es va bolcar i va utilitzar els diners de tots els catalans a favor seu i de manera discriminatòria a les eleccions del 2021, i que ho continua donant tot per la causa, apostant des dels seus orígens per un perfil de presidència com l’actual, tan carismàtic com deshonest al més pur estil convergent. Laporta és el seu producte més genuí i continuista, fill del vetust i corrupte pujolisme, de la seva pitjor cara, i avui contemporani d’aquest esperit d’agitador, avantatgista i aprofitat de Waterloo.
L’únic missatge que Rosell va deixar a Laporta com a llegat d’aquesta entrevista va ser demolidor: “Ara li demano que pensi en el Barça. Jan ja sap a què em refereixo”. Un recordatori i súplica alhora que sigui el Barça, i no el president, qui tregui rèdit de l’èxit de la Masia.
Perquè, més subtilment, Rosell li va recordar els veritables orígens d’aquest llegat que ha rebut tan oportunament com més perdut, arruïnat i al caire de l’abisme estava al final de la temporada anterior, en mans de la tempestuosa personalitat del Xavi entrenador. De tant demanar-li fitxatges cars perquè veia a Raphinha, Koundé i Lewandowski acabats o inútils per als seus plans, Laporta va acabar per gastar-se els pocs diners que tenia, o millor dit, a dèbit amb permís de LaLiga, en la seva liquidació i en un entrenador d’un altre planeta.
I Hansi Flick es va trobar, de sobte, amb el fet que fa anys, el mateix Rosell, com va recordar, havia fitxat a Lamine Yamal “quan era un nen. Recordo que els seus pares van estar al meu despatx quan el van fitxar. No perquè jo l’hagués descobert, sinó per recomanació del staff tècnic del futbol base responsabilitat de Jordi Roura”. També a Balde, Fermín, Gavi, Cubarsí, Bernal, Casadó, Martín, Pedri i Araujo, entre d’altres, alguns d’ells ja sota la presidència de Josep Maria Bartomeu.
“En la meva etapa com a president, el Barça era un club que guanyava al camp i en el compte de resultats”, va recordar Rosell que, per aquest motiu i “per haver actuat amb la catalanitat pròpia d’un club com el Barça, donant suport institucional al Concert per la Llibertat al Camp Nou, la Marxa de la Llibertat i per haver afegit les quatre barres a la samarreta -és a dir, per haver estat al costat del dret a decidir dels catalans- va ser pel que vaig acabar a la llista dels objectius de l’operació Catalunya impulsada des de les clavegueres de l’Estat. I va ser per això que vaig estar dos anys empresonat partint de proves i denúncies completament falses”, va acabar explicant en una entrevista en aquesta TV3 que durant tot aquest calvari li va donar l’esquena i que encara avui, per aquest laportisme fanàtic que corre per les seves venes, el té gairebé vetat.
La història explicarà, tard o d’hora, per què sent Laporta el president que, abans de Rosell, almenys en la campanya electoral de 2003, es presentava com un barcelonista “desacomplexadament independentista”, que va assistir a no pocs actes de marcat i radical caràcter sobiranista, extrem al qual mai va arribar Rosell en representació del club, no va ser ell qui va haver de patir, com Artur Mas i Xavier Trias, entre altres, les atrocitats de la policia patriòtica espanyola.
Rosell continua buscant, a més d’intentar posar potes amunt el maneig i la impunitat gairebé criminal de determinats sectors de la judicatura, bàsicament els personatges més foscos de l’Audiència Nacional i del Tribunal Suprem, la connexió catalana que va facilitar aquesta indecent presó preventiva patida pel caprici de la jutgessa Carmen Lamela (“o és inútil o és corrupta”, diu Rosell d’ella), premiada amb un ascens al Suprem pel seu acarnissament amb l’expresident del Barça. Segons l’excomissari José Manuel Villarejo, la informació i els detalls suposadament revelats per justificar el seu empresonament cal buscar-los en l’entorn de Laporta, en aquest univers en què TV3 és un element clau del seu poder, popularitat i imatge.
No deixa de ser significatiu i representatiu, també, que el mateix dia, a la televisió pública catalana, l’estrella del dia fos Laporta, el més beneficiat pels gols i l’explosió mundial de Lamine Yamal, i Sandro Rosell passés per la cadena sense gairebé ressonància per haver-li guanyat una primera batalla judicial al seu pitjor enemic, el poder judicial, amb una sentència que reconeix que el seu empresonament cautelar van ser un error, i també per haver fitxat Lamine Yamal, fet considerat absolutament menor per TV3.
El que Rosell li va venir a dir, en qualsevol cas, va ser que a l’hora de renovar Lamine Yamal, que ja va avançar Laporta que estaria a l’altura d’un crac mundial, anteposi els interessos del Barça per sobre de la seva relació infinitament estreta amb Jorge Mendes, el representant del jove crac blaugrana. Fins ara, mai li ha fet cap cas, ans el contrari.
