Poques vegades els comptes de Joan Laporta quadren. Tampoc la presumpta recaptació del clàssic de la Lliga del passat dia 11 a Montjuïc, cridada a batre tots els rècords de la història dels clàssics, curiosament en el context d’aquesta experiència provisional lluny del Camp Nou, on la taquilla de l’últim (2021-22) es va xifrar en 7,5 milions. La quantitat que ara s’ha venut a través dels mitjans s’ha elevat a 13,8 milions, cosa que suposa una plusmarca absoluta amb una assistència també rècord de 50.319 espectadors.
Ara bé, amb la informació disponible sobre la capacitat operativa de l’estadi de Montjuïc, quantificada la porció d’abonats i els preus imposats per la directiva per al partit més car de tots els temps, el resultat sembla ser un altre d’aquests trucs de màgia financera tan freqüents en l’univers laportista.
Mitjans que citen fonts solvents de la junta, sense que altres canals també afins al règim ho hagin replicat, matisat o hagi hagut desmentiment, han establert aquest nou registre de recaptació en 13,8 milions.
En teoria, seria la suma de l’acumulació de vendes de tiquets a través del portal propi del web blaugrana i de les agències oficials, i com a resultat d’haver col·locat un total de 27.719 localitats a milers d’aficionats disposats a pagar uns preus realment desorbitats, a 595 € els córners, a 745 € els gols (nord i sud), a 995 € el lateral de Montjuïc i a 1.250 € la tribuna.
Radiografiar aquesta recaptació de 13,8 milions passa, primerament, per restar els 50.319 espectadors els 22.600 abonats que en aquest cas no produeixen, ni de manera directa ni tampoc indirecta, cap aportació. O mínim, ja que precisament els socis que adquireixen els passis de temporada principalment ho fan motivats per assegurar-se el clàssic a un cost molt baix. Per exemple, per a un abonat de tribuna, tot i que la directiva va aprofitar les extensions de mitja temporada per a un augment encobert, el clàssic va tenir un cost de 35 €, aproximadament, davant dels 1.250 € de l’espectador ocasional. Si s’inclou en el còmput final, la taquilla social ascendiria a 0,75 milions.
En conseqüència, el paper posat a disposició dels aficionats va ser el corresponent a aquests 27.219 seients lliures i venuts, dels quals uns 8.000 pertanyen a lateral i una quantitat semblant a la tribuna. La resta es divideix entre gol (nord i sud) amb uns 7.800 seients i poc menys de 4.000 a les cantonades.
La multiplicació de les localitats ocupades -i, per tant, se suposa d’adquirides pels aficionats d’acord amb les tarifes ofertes per la web oficial del club- és el que costa d’encaixar en aquesta recaptació de 13,8 milions.
Només la tribuna hauria deixat 10 milions, ja que el preu per unitat de les entrades era de 1.250 €. El lateral de Montjuïc, amb preus de 995 €, hauria deixat a caixa 7,9 milions, quantitats que acumuladament ja suposarien 17,9 milions. Per la seva banda, les dues àrees de gol representarien, a 745 € la cadira, 5,8 milions; i els córners, a 599 €, 2,3 milions més.
En total, 26 milions als quals es podria afegir aquests 0,75 milions de la part dels passis de temporada o bé restar si en la filtració des de la directiva s’han tingut en compte, o no. Amb caràcter residual, les aproximadament 250 places de premsa estarien de sobres compensades per les cadires VIP, caríssimes, si bé molt limitades a Montjuïc. Factors que, de tota manera, no alterarien aquesta substancial diferència entre la recaptació teòrica de 26 milions i l’oficial de 13,8 milions.
Res no ho explica llevat que Laporta s’hagi excedit en les invitacions fins a gairebé doblar el valor de les entrades de favor respecte a les adquirides pels aficionats. L’altra possible justificació, la més plausible, és que la directiva, a través de la sospitosa àrea de ticketing per ser més concrets, s’hagués vist en la necessitat de regular altres imports més assequibles i a través de canals extraoficials per treure’s de sobre les moltes entrades sense vendre que quedaven pocs dies abans del clàssic i que, entre altres mesures d’urgència, van provocar que el president fes una crida a “omplir Montjuïc”.
Sens dubte, seria impensable que gairebé la meitat del botí del clàssic hagués desaparegut per art de màgia, per un descuit o per alguna incidència que no hagi transcendit. El que hagi pogut succeir sobre aquest nou desencallament dels comptes forma part d’aquesta deixadesa habitual de la presidència, que tampoc és la primera vegada que dona per venuda una palanca de 408 milions que després només és de 55 milions, o que es busca un auditor de broma per donar-se un ingrés de 100 milions que finalment tampoc apareixen per enlloc.
Què són 12 milions -més o menys- que no apareixen al mig d’una setmana triomfal com aquesta de la Lliga de Lamine Yamal? Res que hagi de preocupar el soci ni la premsa majoritàriament laportista i molt menys l’oposició.
