De cop, Europa s’ha despertat del seu son per descobrir que des de la fi de la Segona Guerra Mundial ha estat un simple protectorat d’uns Estats Units que ara volen convertir-la en colònia a través d’exigències com la d’incrementar fins a un 5% del PIB el pressupost en defensa dels països d’OTAN. Una petició que podria semblar raonable si tenim en compte que dos terços del pressupost de l’Aliança Atlàntica van a compte dels nord-americans, però que no ho és tant quan en veritat amaga un impost destinat a alimentar la seva indústria i, encara menys, quan van acompanyats d’uns aranzels exorbitats que el que pretenen és anorrear la legislació europea per poder inundar el mercat del Vell Continent amb productes que aquí, ara per ara, són considerats perillosos i insalubres. Si de passada pot dividir els països de la Unió fins a fer-la inviable, doncs millor.
La cínica i un tant hipòcrita Europa es podia permetre el luxe de ser pacifista perquè l’exèrcit el posaven altres i les amenaces bèl·liques semblaven llunyanes, però ara el món ha canviat i no tan ràpid com es pot pensar. L’ordre mundial que va néixer de la derrota del nazisme es va enfonsar amb la caiguda del mur de Berlín el 1989 sense que ningú fes res per modernitzar unes institucions internacionals que responien i encara responen a una realitat inexistent, un bon exemple són les Nacions Unides, amb un Consell de Seguretat del que formen part països que ni tan sols existien el 1945 –és el cas de Rússia- i altres que juguen a ser grans potències quan ja fa temps que ho van deixar de ser, tal com van poder comprovar França i el Regne Unit un llunyà 1956, quan van envair el canal de Suez sense permís dels americans i els Estats Units els van obligar a retirar-se.
Quan les organitzacions que han de vetllar per la seguretat mundial no són res més que estructures carrinclones i amb la mateixa força que una closca d’ou buida no és d’estranyar que el matonisme hagi esdevingut una forma legítima de relació entre els estats. Ho va posar en pràctica Putin, primer amb timidesa a Geòrgia i Crimea, després sense complexos a Ucraïna. Ho està fent Israel a Gaza, el Líban, Síria i Cisjordània i ho beneeixen els Estats Units predicant la neteja ètnica dels palestins, mentre mostren les seves ànsies expansionistes al Canadà i Groenlàndia –imprescindibles per controlar la ruta comercial que s’obre a l’Àrtic a causa de l’escalfament global- i també al Panamà per on circula el 3% del comerç mundial.
Estats Units vol controlar aquestes rutes, de la mateixa manera que vol donar vida a Rússia, cada cop més ubicada a l’òrbita de la Xina a causa de les sancions internacionals, per posar fi a la seva dependència del gegant xinès, qui avui en dia és el seu veritable rival. Europa ja no és important pels americans, ja no els cal com a aliada, però volen munyir-la una mica amb una guerra comercial que poden guanyar. No en va Mississipi, l’estat més pobre dels Estats Units, té el mateix PIB que Alemanya.
Quan avui Europa es rearma, el que està fent de veritat és lluitar per la seva independència, reforçar la seva indústria ara que l’automoció va de baixa i buscar una influència mundial que ha perdut, tal com demostra la seva exclusió de les negociacions entre els Estats Units i Rússia per assolir la pau a Ucraïna. Unes negociacions que en realitat encobreixen el repartiment dels recursos naturals dels ucraïnesos entre dues grans potències atòmiques. Parlem d’un país on es calcula que hi ha el 5% de les reserves mundials de terres rares que resulten imprescindibles per a la fabricació de telèfons mòbils, computadors o equips mèdics, per posar només uns exemples.
Pensar que quan un mató armat fins a les dents amb armes nuclears es fica amb tu, podràs apaivagar-lo amb negociacions i bones paraules és pur infantilisme. És com donar el teu entrepà a l’abusador del pati perquè et deixi en pau. Només aconseguiràs que demà te’n demani dos. Europa té raó en això i fa bé de posar-s’hi en una defensa comuna en què fa anys que hauria d’haver pensat; però demostra que manté intacte el seu cinisme quan s’exclama de que els Estats Units vulguin cobrar-se la seva ajuda a Ucraïna durant aquests anys de guerra mentre obvia que el Regne Unit els va estar pagant l’ajuda prestada durant la Segona Guerra Mundial pels seus aliats americans fins al desembre del 2006.
El que en veritat expressa Europa quan es queixa amargament per haver estat apartada de les negociacions de pau a Ucraïna és la seva pena per haver-se quedat sense la seva part del pastís i la seva por d’acabar sent la següent coca a repartir.
