El 1r de maig, conegut com a Dia Internacional dels Treballadors, té el seu origen en les lluites obreres de finals del segle XIX als Estats Units, especialment a Chicago. Concretament, el 4 de maig de 1886, una manifestació de vaguistes a la plaça Haymarket de Xicago va ser reprimida brutalment per la policia i va implicar la mort de quatre treballadors i un judici posterior en què (arreglat pel jutge i el fiscal) es va condemnar i va executar sis vaguistes a la forca.
La vaga de maig de 1886 reivindicava la jornada laboral de vuit hores davant de les extenuants jornades de fins a 18 hores diàries. Aquest objectiu només es va aconseguir el 1938, però des de llavors els avenços han estat nimis. El 1889, la Segona Internacional va declarar l’1 de maig com a Dia Internacional dels Treballadors per commemorar la lluita per la jornada de vuit hores i recordar els màrtirs de Xicago. Des de llavors, se celebra a la majoria dels països com a jornada de reivindicació laboral, encara que paradoxalment als Estats Units i Canadà es commemora el setembre.
La proposta sindical que actualment cobra força a gairebé tot arreu és la de quatre dies i 32 hores de feina setmanals. De fet, a Espanya des del 2022, més de 200 empreses han implementat la setmana laboral de 32 hores en sectors com la sanitat i la manufactura, cosa que ha implicat entre altres coses una important reducció de l’absentisme i un augment dels ingressos.
Aquesta reivindicació pot resultar atractiva per nombrosos treballadors, però un treballador que tingui dificultats per mantenir la seva família o per pagar el lloguer, en bona lògica donarà prioritat a un salari digne abans que a una setmana laboral de quatre dies.
L’aspecte temporal del treball és un punt de conflicte fonamental a la societat capitalista, ja que quan dormim, mengem, criem fills, passem temps amb els nostres amics, gaudim del sol o marxem de vacances, ho fem en base a les pautes dels qui controlen la nostra feina.
És lògic, per tant, que els treballadors de la societat moderna lluitin per menys feina i més lleure, i així poder disposar una mica més de les nostres vides personals i familiars. Aquest tipus de mesures, milloren la conciliació de la vida personal i laboral, augmenta la satisfacció i la productivitat dels empleats, redueix l’estrès i l’absentisme, i té beneficis mediambientals en disminuir desplaçaments i el consum energètic i dels recursos vinculats als desplaçaments.
Els empresaris espanyols temen (o almenys així ho argumenten) que la reducció de jornada sense una adaptació progressiva i flexible pugui afectar la competitivitat, la productivitat i la supervivència de moltes empreses, especialment les més petites i les de sectors menys rendibles.
Els sectors que mostren més resistència a la jornada laboral de quatre dies són aquells que requereixen més presencialitat i atenció directa al públic. Moltes petites i mitjanes empreses (pimes) i autònoms, especialment els que operen amb marges ajustats i depenen de l’atenció contínua al client, consideren inviable aquest model.
Tot i això, diversos estudis mostren que reduir la jornada millora el benestar del treballador, disminueix l’esgotament i augmenta la satisfacció laboral, fins i tot en feines exigents.
Les proves realitzades a països com Islàndia, Bèlgica, Regne Unit i empreses com Microsoft Japó han mostrat que la setmana laboral de quatre dies pot augmentar la productivitat, reduir l’estrès i millorar el benestar dels treballadors, sense afectar negativament els resultats empresarials.
Perquè la reducció laboral funcioni és clau reorganitzar processos i prioritzar tasques de gran valor; fomentar la col·laboració i l’eficiència en l’ús del temps i, sobretot, recolzar-se en tecnologia i eines digitals.
En resum, la setmana laboral de quatre dies pot beneficiar treballs de recerca i d’alta responsabilitat si s’acompanya d’una reorganització profunda i una gestió eficient del temps, millorant la salut i el compromís sense reduir la productivitat necessàriament.
