Hi ha una expressió castellana que resumeix la desesperació de l’apagada: ‘¡Apaga y vámonos!’. Té el seu origen en un conte narrat tradicionalment en el poble de Pitres. Fa segles, dos clergues d’aquest municipi granadí, aspirants ambdós a una plaça de capellà, van fer una aposta a veure qui celebrava la missa en el menor temps possible. Un d’ells va iniciar la missa dient: «Ite, Missa est», fórmula litúrgica que precedia la benedicció final. L’altre, impassible, es va girar cap a l’escolanet que subjectava l’espelma i va exclamar: “¡Apaga y vámonos!, que ja està dita la missa”. En qualsevol cas, l’exclamació indica que una cosa ha acabat. En català fem servir altres expressions: Pleguem veles; no cal que en parlem més; bona nit i tapa’t; tururut, pa amb oli; tururut, violes; cagada pastoret; tanquem la paradeta; s’ha acabat el bròquil!…
La sensació d’aquell darrer dilluns d’abril era que s’havia acabat alguna cosa. Fins llavors, Espanya s’engallia de la robustesa del seu sistema elèctric, comparant-lo amb la debilitat d’altres països. Han passat els dies i ha quedat clar que aquella fortalesa no era tanta i que el sistema té escletxes que caldrà revisar, potser no a la velocitat impossible que reclama ara Alberto Núñez Feijóo, però tampoc amb la parsimònia exercida fins ara pel president Pedro Sánchez, que dimecres deia i no deia al Congrés.
Poc abans de l’espectacular apagada, vaig veure a Netflix la pel·lícula Deixar el món enrere (Leave the World Behind). El film explora un escenari apocalíptic en què el món es veu afectat per un ciberatac. Em va cridar l’atenció que entre els productors hi ha l’expresident dels Estats Units, Barack Obama, i la seva esposa Michelle Obama. Hi són perquè ambdós els preocupa la dependència de la tecnologia i la vulnerabilitat del món davant de possibles esdeveniments catastròfics. No és l’única pel·lícula que aborda la temàtica. D’altra banda, a la mateixa plataforma, també estic veient una sèrie protagonitzada pel gran Robert De Niro, Dia Zero, a on es posa sobre avís dels perills d’una apagada generalitzada, com la patida a la península Ibèrica.
Paradoxes de la vida, sigui per ciberatacs, per falles del sistema o per negligències, el que queda clar és que la dependència tecnològica, a part de facilitar-nos moltes feines, ens fa més vulnerables. Fora bo que l’apagada viscuda fa uns dies servís per quelcom més que perquè els polítics es tirin els plats pel cap. Hauria de servir per prendre consciència d’aquesta vulnerabilitat i perquè tots els polítics, d’aquí i d’allà, es posin a treballar plegats per preparar la societat per a quan torni a passar, perquè aquí o allà tornarà a passar. Però, vist com ha canviat la societat després de la pandèmia de la covid, res em fa ser optimista; ja se sap que l’home és l’únic animal capaç d’ensopegar dos cops amb la mateixa pedra, i tres…
