Israel es quedarà Gaza; després Cisjordània. Ho veurem amb els nostres ulls davant la passivitat internacional, la d’Europa especialment. Han assassinat nens i nenes, metges, infermeres i infermers, periodistes. Estan matant tothom i només sentim de tant en tant les condemnes, els comunicats políticament correctes, el crit buit demanant no se sap què ni a qui. Un lament al desert que inclou la inacció premeditada davant aquestes cares de la fam a què ja ens hem acostumat. Jo no. Encara no. I espero que mai no deixi de plorar per aquesta gent. Això significarà que se me n’ha anat el cap o que ja no soc en aquest món.
El Quart Conveni de Ginebra, el relatiu a la Protecció de Persones Civils a Temps de Guerra ha quedat també destruït, juntament amb els drets humans. La utilització de la fam com a arma de guerra és ja una realitat en aquelles terres massacrades, arrasades, amb milers de morts sota la runa, amb milers de clams perquè algú faci alguna cosa. El silenci és tan dolorós que sembla que ja no ho notem. Continuem sentint el no-res com a resposta, la mirada cap a una altra banda. No ha servit de res que alguns països com Espanya reconeguin l’estat palestí. Ja no en queda res. Quin estat? Quin palestí?
I el culpable no és Netanyahu, no ens enganyem. Els culpables, perquè n’hi ha molts, són els governs que ho permeten, que accepten en silenci, una altra vegada el silenci, tones de bombes contra una població indefensa, milions d’euros o de dòlars en armament perquè es cometi el genocidi més gran de les últimes dècades. Estic fart de les paraules, senyor Sánchez, senyor Albares. Estic fart de la connivència de bancs espanyols que inverteixen els nostres diners en empreses israelianes i que col·laboren amb l’extermini dels palestins.
Una impunitat, la d’Israel, que caurà com una llosa sobre les consciències dels governs europeus, inclòs el d’Espanya, incapaços de prendre decisions més enllà de les declaracions ja pesades que s’emporta el vent. Què més ha de passar perquè es prenguin mesures? Quants més morts hi ha d’haver perquè comencin a fluir les represàlies contra Israel? Què faran quan aquests dos milions de palestins desplaçats arribin a les portes d’Egipte o de Síria i el govern israelià s’annexi Gaza i Cisjordània?
No faran res. El vídeo que Trump va penjar a les seves xarxes, convertint Gaza en un ressort, no és fruit de la imaginació. Sobre els cadàvers de nens i nenes, de dones, de sanitaris, de professors, d’artistes, de músics, de la gent de Palestina, s’hi edificarà un nou territori. Ho saben. I no faran res. Saben per què? Perquè els covards es queden paralitzats davant dels monstres. Perquè Europa fa molt de temps que va deixar de ser influent. Ja no compta per res, una cosa així com l’ONU. Trump i Netanyahu han creat una entesa que ve per quedar-se, per humiliar Europa, per fer el que els doni la gana. I ho estan aconseguint, no reconeixent els organismes internacionals que han estat els garants de la pau des de la Segona Guerra Mundial. Tot això se n’ha anat en orris amb la complicitat d’Europa, amb aquest silenci que no sé exactament què vol dir. Potser esperen que alguna cosa canviï per art de màgia.
La manca de determinació té un risc molt gran. Acabar engolit per aquest monstre, acabar en la gola d’aquells que, amb les seves intimidacions, les seves coaccions i les seves amenaces, només volen més i més. No els importen els morts, i encara menys si aquests són palestins. S’han d’acabar les lamentacions i els avisos senyor Sánchez. A cada massacre, sigui en un hospital, en una escola o en un camp de refugiats, ja no ens creiem les seves frases amb rostre compungit. Això és teatre. Això és hipocresia. Israel continua assassinant, annexionant-se territori. El Gran Israel està en marxa i Europa ho sap. No farà res. Cada dia lamentarem més morts, més genocidi, l’extermini total. Els covards són majoria als nostres governs. Ens quedaran aquestes paraules i altres persones d’organitzacions, periodistes, fotògrafs, metges. Ens hauran de matar a tots. Fins al darrer. Podran sobreviure els polítics europeus amb aquest pes a les seves consciències? Podran, és clar que sí, perquè no tenen vergonya, ni ànima, ni humanitat. Són còmplices d’aquest genocidi. Així de clar.
