La manifestació del 8 d’octubre de 2017 a Barcelona, aquella que es va organitzar en repulsa del simulacre de referèndum d’autodeterminació celebrat set dies abans, va ser vibrant i multitudinària: per fi, la meitat de Catalunya que havia estat invisibilitzada i menyspreada pel procés; la que viu i s’expressa en castellà; la que no mira de dalt a baix qui viu més enllà de l’Ebre i se sent espanyola i catalana alhora, sortia de l’armari identitari. I prenia el carrer per cridar que existia i que no permetria que la trepitgessin mai més. Els que vam ser testimonis d’allò, no només vam assistir a un acte històric, sinó també al naixement d’una esperança: l’articulació d’un gran moviment cívic i transversal, on cabessin ciutadans i entitats de totes les ideologies i que servís de dic de contenció enfront d’un nacionalisme que només entén la lògica de l’Amo i el Servent.
Tant va ser així, que un home d’esquerres, Carlos Jiménez Villarejo, que va militar al PSUC i que es va enfrontar, per raó del seu càrrec (Fiscal Anticorrupció), als maneigs i corrupteles del gran patriarca del nacionalisme, Jordi Pujol, va llegir, junt amb el llavors vicepresident de Societat Civil Catalana (SCC), Àlex Ramos, el manifest de l’acte. I fins i tot va intervenir un socialista català (Josep Borrell), que va començar el seu discurs mostrant una bandera d’Europa, de la qual va dir que era l’ “única estelada” que volia per la seva terra.
El proper 8 d’octubre es compliran vuit anys d’aquell esdeveniment. Tanmateix, ja ningú el recorda, convertit en flor d’un dia i sepultat sota tones d’oblit. Però el pitjor no ha sigut això. El pitjor ha sigut assistir a la gradual degradació d’aquell espai transversal que es va anomenar “constitucionalisme”. Un terme que pretenia expressar respecte a la Llei, per contraposició al menyspreu que li havia mostrat l’independentisme, però que avui escric, amb tota la intenció, entre cometes.
Que no s’entengui que entre els seus militants no hi ha encara gent honesta i de vàlua. Només que aquell gran espai transversal, cívic, il·lusionant, avui no és més que un microcosmos conservador –i de vegades reaccionari-, una marca blanca de la dreta i la ultradreta. I on fins i tot s’arriba a combatre el nacionalisme des del propi nacionalisme. El progressisme és residual: amb prou feines un parell de partits (Izquierda Española y AIREs-La Izquierda) i d’entitats (ASEC-ASIC i Alternativa Ciudadana Progresista). Panorama desolador el responsable del qual és, en bona part, la pròpia esquerra, per haver deixat desemparada i en el més absolut abandonament la meitat no nacionalista de la població catalana.
Per començar, qui s’autoproclama “constitucionalista” -és a dir, qui s’erigeix en defensor i garant de la Carta Magna- ha de defensar-la en tota la seva integritat, sencera. Si més no, si vol ser coherent. No és el cas de la major part d’aquest moviment, centrat exclusivament en el tema de la llengua (castellana) i en la unitat de la nació espanyola. No espereu, per tant, veure’ls moure un dit per a reivindicar els drets socials recollits a la mateixa Constitució que diuen defensar. Fa poc en vam tenim una mostra: El 23 de novembre de 2024, una enorme manifestació va recórrer els carrers de Barcelona per denunciar els abusos en el preu del lloguer. Doncs bé, ni una sola entitat “constitucionalista” s’hi va adherir. En relació amb aquest tema, l’única excepció que conec és l’Alianza de la Izquierda Republicana de España (AIREs-La izquierda), que va participar a la darrera manifestació pel dret a l’habitatge celebrada a la ciutat comtal el passat 5 d’abril.
Però a la Constitució no només se l’ha de defensar sencera: també s’ha de respectar el seu esperit. És intolerable que el “constitucionalisme” hagi acceptat com a aliat un partit que es diu defensor de la Carta Magna, però que en realitat violenta els seus principis bàsics. Em refereixo a Vox, una formació que exhibeix un nacionalisme tan virulent com aquell que pretén combatre. I que, enfront de la hispanofòbia nacionalista, anima la xenofòbia cap a l’estranger (pobre i immigrant, és clar), que justifica el franquisme i que falta al respecte a les víctimes de la violència de gènere. El seu entrisme en el “constitucionalisme” és més que evident, i aquest sembla haver-lo acceptat amb naturalitat, la qual cosa constitueix un veritable escàndol.
Davant aquest escenari, la pregunta obligada és: Un altre constitucionalisme (sense cometes) és possible?
