Les especulacions sobre quan, de forma ja definitiva, el primer equip blaugrana i la seva afició podran tornar a l’Spotify semblen concretar-se en l’estrena de la Champions de la pròxima temporada, a cavall entre el setembre i primers de l’octubre. Aquesta circumstància serà clau per l’exigència de la UEFA que obliga al fet que la primera fase de grups, ara ampliada i estesa pràcticament fins al febrer, es disputi en el mateix estadi per raons de logística i d’infraestructura òbvies.
Per tant, habilitar el retorn per a aquest període concret, com apunta el club, ja incorpora la plena seguretat que no serà possible reobrir abans. És a dir, per disputar el Gamper i les primeres jornades de la Lliga que, de nou, el Barça s’encarregarà de retardar tant com sigui possible, sol·licitant a LaLiga començar el pròxim curs amb partits fora de casa fins aleshores.
Els canals d’informació interns sobre el progrés de les obres continuen pecant, amb l’atenció sempre desviada i poc coherent de la premsa, de confondre els avenços diaris amb el fet que vagin avançats respecte a la previsió inicial. És evident que les obres, en conjunt, arrosseguen un retard indiscutible, ja que la data de tornada promesa per Joan Laporta, de manera insistent, era la del 29 de novembre de 2024, coincidint amb l’inici dels presumptes actes de celebració del 125è aniversari. Després, la junta la va fixar per al gener segur, més tard per al febrer… i, en acabat, per al març, successivament, per donar com a fet invariable i cert el retorn abans del final de temporada, inclòs el fet que el clàssic de la Lliga del maig ja no es disputaria a Montjuïc.
Previsions fermes i determinades de Laporta i de la seva junta que, ara sí, ja fa mesos que s’amaguen sense atrevir-se a aprofundir en aquesta mentida permanent a què els obliguen els tripijocs que porten amb els pressupostos i comptes que avancen a LaLiga, promesos i calculats sobre un escenari de retorn a les Corts en què es multiplicaven per tres els ingressos i per dos l’estalvi del lloguer de l’estadi Lluís Companys. Previsions que Laporta sabia de sobres, quan les va presentar, que no es complirien en cap cas. Un absurd i teatral procés que al soci no li importava en realitat, però que ha deslluït la imatge de la junta de Laporta, certament atrapada en el seu propi embolic de dates i promeses.
Fa moltes setmanes que els socis ja només perceben aquest futur tan incert per les filtracions periodístiques que ressonen als mitjans i a les xarxes, i per la inqüestionable realitat que als abonats de tota la vida encara no arriben propostes sòlides i concretes per tornar a l’Spotify. Només ha canviat un context en què, alhora i contradictòriament, aquest silenci oficial sobre la data de tornada el trenquen mòbils i webs que no deixen de convidar al públic en general, sobretot a empreses, a avançar-se a comprar luxosos i caríssims seients VIP en els seus diferents formats.
També resulta de dubtosa credibilitat, i de més que complicat compliment, fer compatible la col·locació de la futura coberta amb la possibilitat d’acabar a l’estadi la temporada vinent i estrenar-lo completament reformat per a la 2026-27 per iniciar l’explotació del nou estadi al cent per cent, segons el que es va signar amb Goldman Sachs. El que sí que se sap i està confirmat és que, per a la seva instal·lació, es requereixen diversos mesos de maniobres d’enginyeria sense que la graderia i la gespa puguin ser utilitzats, motiu pel qual ja s’ha descartat aixecar-la al llarg aquest any, precisament per no retardar el retorn provisional previst.
Per a quan? La incertesa reapareix quan, des de fonts de la junta, anuncien un altre retorçat gir del guió, fent circular que l’última prioritat implica completar la part constructiva dels seients VIP (475) que formen part d’aquesta comercialització sobre la qual s’han de comptabilitzar 100 milions urgentment abans del 30 de juny. La versió simple redueix la qüestió al fet que l’auditor no donarà llum verda a l’ingrés fins que patrimonialment no hagin estat inclosos en l’immobilitzat material del balanç.
Tanmateix, a la pregunta sobre si aquesta alta parcial, concreta, i certament minúscula del conjunt pot practicar-se enmig de la voràgine d’una obra tan colossal i sotmesa en conjunt a les regles d’un fons de titulització que abasta el tot de la reforma, la resposta també sembla confusa.
Almenys, aquesta és només la versió propícia i oportuna de les mateixes fonts de la junta que van donar per definitiu aquest ingrés al gener, sostingut per la no menys desprestigiada comissió econòmica estratègica, i que acaben de ser vergonyosament desmentides per l’auditor, Crowe Global, per diferents motius, segons altres fonts, no només per la inexistència material dels seients. També s’ha especulat que la naturalesa de l’operació podria obligar al prorrateig de l’ingrés pels anys de contracte, 30, i fins i tot a la reducció del total a la meitat per tractar-se d’un d’aquests beneficis sota el radar del control de Goldman Sachs, àrbitre únic del rèdit àrea del match day a partir de l’inici de la seva explotació. Ombres que, amb els antecedents de manca de credibilitat d’aquesta junta laportista, especialment en els pronòstics sobre la data de retorn i reobertura de l’estadi, projecten més incògnites que certeses en aquest llarg i tortuós caminar en ziga-zaga i errant des del principi de les obres. ¿No serà una altra excusa barata l’emergència dels seients VIP per justificar nous retards?
El que sí que sembla una altra jugada de bojos és que el marge salarial que a Laporta li falta des d’agost passat, quan va fitxar Dani Olmo, acabi provocant, a més, un impacte en la reforma de l’estadi en forma de més retards i complicacions. De bojos.
