L’agost del 2014, Estat Islàmic (ISIS) va llançar una ofensiva al Kurdistan iraquià i va causar una massacre a la ciutat de Sinjar. Centenars d’homes van ser assassinats i es calcula que unes 300 dones van ser esclavitzades. La voluntat dels terroristes era expulsar la majoria kurda, i especialment es va concentrar en eliminar la que practicava la religió izadí. Almenys 300.000 de les 500.000 persones que vivien a la zona van fugir a les muntanyes.
La cineasta kurda Shilan Saadi ens acosta a la pel·lícula “Nit i boira al Kurdistan” com se’n surten set noies iazidites als camps de refugiats on van anar a parar escapant de la violència de l’ISIS. Els proposa fer un documental en base a les filmacions que facin amb unes càmeres que els deixa al primer camp on van instal·lar-se, a Dijarbakir, a Turquia. Veiem com passen els anys i aquestes noies i les seves famílies van repartint-se per diversos països europeus. Veiem famílies trencades, la tristor i desesperació que suposa viure en unes tendes fràgils en un país que no els ho posa gens fàcil. La Turquia d’Erdogan no té bona relació, precisament, amb la comunitat kurda.
La regió del Kurdistan està distribuïda en quatre països: Iraq, Síria, Iran i Turquia. Un Kurdistan unificat aplegaria més de 50 milions de persones. És una aspiració a la qual s’oposen els governants dels països on hi viuen membres d’aquesta comunitat.
Els països europeus no posen facilitats a la reagrupació de les famílies que van fugir de la bogeria sanguinària d’Estat Islàmic. Quan la directora li pregunta a una d’aquestes noies, instal·lada finalment en un país europeu, si tornarà a Sijar, ella li diu que el dia que hi hagi seguretat. Aquest dia, malgrat que han passat onze anys de la massacre que la va fer fugir, no ha arribat encara.
Xoca i indigna veure com Europa posa entrebancs a unes noies i unes famílies que han passat per un tràngol com aquest i volen anar a viure a algun dels seus països.
Tornes del cine a casa i et trobes amb notícies d’un Donald Trump que va fent detenir immigrants per expulsar-los dels Estats Units. O llegeixes l’enèsima declaració d’algun dirigent d’extrema dreta responsabilitzant de tots els mals i problemes socials els immigrants i els refugiats.
Penses en el patiment d’aquestes set noies i en les prioritats d’alguns partits polítics, no només els d’extrema dreta, i no et queda més sortida que agrair a l’Associació Catalana per la Pau i a International Action for Peace l’esforç d’organitzar festivals com Incert, del qual en forma part “Nit i boira al Kurdistan”, una nit i una boira que s’escampen més enllà del territori kurd i enfosqueixen massa països, entre ells el nostre.
