Europa viu una transformació silenciosa però profunda. En dos anys, el relat del Pacte Verd Europeu ha perdut centralitat política enfront d’una nova prioritat estratègica com ho són el rearmament militar i, ara, la protecció econòmica enfront de la Xina i els EUA. Mentre es reintrodueixen aranzels, es reobren fàbriques de munició i s’anuncien pressupostos de defensa sense precedents, la pregunta incòmoda creix en el fons de l’escenari: qui pagarà tot això? La resposta comença a ser evident ja que en aquests casos la primera víctima segurament serà la política important, però menys prioritària en nom de l’ocupació, el creixement i la defensa afectant en primer lloc la transició ecològica.
En nom de la seguretat i l’autonomia estratègica, s’estan redistribuint els recursos públics. La Comissió Europea ha donat llum verda a subsidis multimilionaris per a la indústria armamentística, exempcions fiscals incloses. Alhora, es flexibilitzen els criteris ambientals per a projectes industrials “estratègics”. Això no passa en el buit ja que els fons són limitats i els compromisos climàtics requereixen inversions sostingudes i massives. La competència pels diners públics s’aguditza i, per sort -a diferència de la crisi del 2008- almenys tothom es compromet a no tornar a reduir les despeses socials.
El rearmament europeu no només consumeix recursos fiscals, sinó que també acapara materials crítics (com el liti, el coure o les terres rares), molts dels quals són essencials per a tecnologies netes com bateries, aerogeneradors o panells solars. En un mercat globalitzat amb colls d’ampolla persistents, la carrera armamentística pressiona l’oferta i encareix encara més la transició energètica. Ja sense parlar que, a banda de l’important consum energètic que representa la seva fabricació, la seva posterior implementació és un gran consumidor d’energies fòssils. Perquè ens fem una idea: 100 km de tanc poden consumir des de 300 litres de dièsel un Leopard, fins a uns 1400 litres un AbramsM1
A això se suma la deriva proteccionista. Amb el retorn dels aranzels -ja sigui per protegir l’acer europeu o frenar les importacions xineses de vehicles elèctrics- es dispara el cost de l’electrificació. D’altra banda s’ha de donar suport a tots els sectors que es veuran afectats pels aranzels que imposarà el govern de Trump. La paradoxa és evident: en nom de la resiliència econòmica, s’encareix i alenteix la descarbonització, just quan més urgència climàtica hi ha. El mateix president de govern Pedro Sánchez ja ha compromès 14.000 milions que d’algun fons han de sortir.
A més, s’ha obert pas un nou discurs polític: el de la “transició realista”. Sota aquesta etiqueta, diversos governs estan replegant compromisos ambientals, suavitzant normatives i prioritzant el creixement econòmic o l’estabilitat social sobre el calendari verd. El Pacte Verd ha deixat de ser un marc inqüestionable per convertir-se en un camp de batalla electoral. I, mentrestant, el rellotge climàtic no s’atura.
No es tracta de negar els desafiaments geopolítics actuals ni els riscos que afronta Europa. Però sí d’advertir sobre una perillosa miopia: si en nom de la defensa i l’agressió salvatge de Trump se sacrifica la transició verda, el continent pot sortir d’una crisi per entrar de ple en una altra de molt més complexa. El canvi climàtic no entén d’equilibris militars ni de blocs comercials: avança sense treva.
La gran pregunta, doncs, no és si hem de triar entre seguretat o transició, sinó com evitar que una visió curtplacista debiliti l’única estratègia que pot garantir benestar i estabilitat a llarg termini. Europa s’enfronta a una disjuntiva històrica que no és altra que apostar per una sobirania climàtica real o cedir davant un nou cicle de militarització i proteccionisme. El repte és no només ser resilient i assumir els problemes sinó no cedir en la necessitat de donar suport per pensar imaginativament i amb una mirada a llarg termini que si bé cal defensar la indústria i no ser ingenu davant la fustigació de Putin i l’abandonament del govern Trump, sense perdre la perspectiva d’integrar els reptes del canvi climàtic i la transició verda.
