El vicepresident esportiu Rafael Yuste i el mateix president Joan Laporta no van dubtar a qualificar la temporada anterior, la 2023-24, com més que aprovada i fins i tot notable des del punt de vista del balanç del primer equip del FC Barcelona, i també en el pla econòmic, financer i patrimonial. Cal precisar, a tall de parèntesi, que en l’àmbit social resulta impossible avaluar si hi ha o no avenços donat el seu estat de rigor mortis avançat en el qual es troba.
La mateixa realitat, com sempre, sol desmentir el relat oficialista i pasterejat d’aquesta junta a la vora permanent d’un atac de nervis perquè ja no és capaç, si més no, de controlar els seus propis paràmetres i constants vitals, atrapada en la seva paradoxa. Laporta transita avui sobre un filferro en el qual, d’un costat, el primer equip es troba a pocs partits de consolidar l’eclosió d’una altra gran generació d’or pròpia en la qual, per comparar-ho fàcilment amb el millor i més brillant passat barcelonista de tots els temps, Lamine Yamal seria Messi; i Pedri, Olmo i Gavi serien l’equivalent a Xavi, Iniesta i Busquets; amb Casadó, Bernal, Cubarsí, Balde, Fermín i altres desbordant talent, entusiasme i ambició en un grup que ha estat capaç de donar-li una segona vida a Lewandowski, Raphinha, Koundé i Íñigo Martínez.
En l’altre costat, com a contrast amarg i acusatori contra aquesta mateixa junta tan demostradament incompetent que encara avui continua filtrant a la premsa els seus somnis de grandesa en forma de fitxatges impossibles i de lideratge en el mercat -l’única i gran obsessió de Laporta-, hi ha l’abisme financer, el no-res i el perill real d’un col·lapse econòmic per culpa de dues operacions, Barça Studios i llotges VIP, volàtils, fantasmagòriques i de burla financera, tan buides i tòxiques que, per acumulació, poden abocar al club a una situació de forçosa i extrema venda d’actius per continuar sostenint el principi d’empresa en funcionament i poder continuar inscrit en LaLiga.
El mateix dia que l’equip de Hansi Flick es juga classificar-se per a la seva segona final de la temporada, la de la Copa del Rei després d’haver assaborit la Supercopa d’Espanya, tot estant pel camí d’arribar amb grans opcions de conquistar la Lliga en el tram decisiu de la temporada, a més d’alimentar amb reals i justificades esperances la possibilitat d’arribar a la final de la Champions, en la rebotiga de la seva maldestra governança resulta que ni tan sols un auditor contractat a la carta, Crowe Global, es creu que Laporta va aconseguir 100 milions amb la comercialització de 475 seients VIP al caient de la mitjanit del 31 de desembre passat.
Les informacions que posen en dubte la solidesa de l’operació, que a més continua subjecta a l’aportació de 42 milions més la pròxima temporada, agreugen un estat de comptes que arrossega les pèrdues de l’exercici anterior per culpa de l’enganyifa de Barça Studios, de 145 milions, i l’amenaça que altres 200 milions poguessin sumar-se en forma de números vermells en aquest exercici.
La sensació d’haver-se endinsat en sorres movedisses han posat Laporta en una tessitura de màxim risc operatiu a partir de l’1 de juliol d’aquest estiu, quan s’obri el mercat de fitxatges i la revisió del marge salarial, si no es produeix un altre miracle d’última hora, li impedeixi absorbir les renovacions i els possibles fitxatges. Però sobretot el nou contracte de Lamine Yamal, que no podrà esperar molt més després de complir els 18 anys a primers del juliol i entrar en l’últim any del seu actual contracte, pendent d’ampliació i d’actualització. Laporta podria enfrontar-se a la possibilitat de no poder inscriure el seu nou contracte, notablement millorat quant a la seva fitxa i anys de vinculació, per falta joc net financer si l’operació Olmo amb dues empreses d’Orient Mitjà no és computable des del punt de vista del rigor i la normativa comptable.
La conclusió és que, de nou, la sorprenent metamorfosi del primer equip, protagonitzada per l’aportació i explosió de l’herència de la Masia rebuda de l’anterior directiva, ha sorprès la mateixa directiva i el desconcertat i compulsiu president, que es va passar l’estiu intentant caçar peces com Nico Williams, Leao, Zubimendi, Merino, Rashford, Kimmich i altres per por del fet que el Reial Madrid de Kylian Mbappé li fes sortir els colors. Tant Laporta com Deco, a més, van tractar desesperadament de donar-li continuïtat als Joao, Cancelo i Félix, donant per fet que Vítor Roque seria peça clau, també, de l’equip que havia de dirigir el renovat Xavi, segons els plans de finals d’abril de fa un any.
Els absurds i atropellats canvis d’humor i de perspectives de Laporta, que de sobte va fer fora a Xavi per a recórrer a Hansi Flick, i que al final només va poder convèncer Dani Olmo que podia inscriure’l, una altra promesa repetidament incomplerta per la via dels ingressos ordinaris, van deixar el nou entrenador alemany i a un grapat de juvenils sols davant el perill i davant l’amenaça Mbappé, a la qual s’han enfrontat sense complexos i amb un futbol que, barreja de generositat física, intensitat, pressió continua i un sistema de joc veritablement agosarat, continua atropellant als seus rivals.
Sigui el que sigui el resultat d’aquest dimecres al Metropolitano i el desenllaç d’aquesta temporada, el balanç ja és excepcional i infinitament superior al de l’any passat, sense títols i sense una personalitat futbolística definida per un entrenador com Xavi, que al final va ser destituït perquè tampoc creia del tot en el que tenia i que sospitava, amb raó, que Laporta no li portaria, com ell demanava, un substitut de Busquets experimentat i de fora, a més de recanvis per a Lewandowski i Raphinha.
La precoç maduració de Lamine Yamal, que va tornar com a campió de l’Eurocopa, llicenciat per liderar aquest nou Barça, ha estat la clau d’una transformació que fins i tot a Laporta ha enxampat en fora de joc, perdut en el marasme de la seva pròpia negligència en la malaltissa compulsió per fitxar amb diners que no té i amb ingressos inventats que ja ningú es creu, ni el seu propi auditor.
Continuarà creient-se el Consell Superior d’Esports (CSD) els mateixos arguments sobre els quals va justificar la cautelar de gener passat (el principal, que sí que havia esmenat la falta de joc net financer denunciada per LaLiga gràcies a una operació que rebutja fins al mateix auditor del Laporta)?
Pot ser que la política, entre Puigdemont, la Moncloa i fins i tot Florentino Pérez, pugui tornar a manipular al president del CSD, José Manuel Rodríguez Uribes, perquè continuï jugant el paper de titella i còmplice necessari per suportar les mentides financeres de Laporta. Pot ser perquè fins ara aquestes altres forces de l’inframon del futbol s’han revelat més poderoses, fins i tot, que la normativa del rigor econòmic acordada entre LaLiga i la Federació Espanyola.
És qüestió d’hores que el CSD desemmascari Laporta o faci el ridícul novament. El que és clar és que, si ara li retira la llicència a Dani Olmo i aquesta circumstància acaba incidint en el vestidor i en els resultats, l’únic responsable serà el president Laporta. L’equip, amb el seu talent, professionalitat i actitud; Lamine Yamal, amb la seva inestimable capacitat per desbordar i per obrir aquests espais vitals; el tarannà inalterable de Hansi Flick; la màgia de Pedri; i l’honestedat de la resta ja s’ha guanyat ser la revelació de l’any i el dret a disputar tots els títols.
Que la ineptitud del president sigui la seva principal amenaça a hores d’ara resulta del tot inadmissible.
