Al Lamine Yamal el coneixeu tots. És un noi que farà 18 anys el proper 13 de juliol i que s’ha convertit en un ídol dels seguidors del Barça i de la selecció espanyola de futbol. A la Nur de la qual també us vull parlar ara segurament no la coneixeu. És la protagonista de la darrera novel·la de Najat El Hachmi. Té dotze anys i és filla de pares immigrants, com Lamine. Els seus pares són marroquins. Els de Lamine són nascuts al Marroc i a Guinea Equatorial.
Aquests darrers dies he llegit el llibre d’El Hachmi, titulat “Els secrets de la Nur (Edicions 62/Estrella polar) i he vist el documental “Revolució 304” a TV3 que relaciona l’ascens professional de Lamine amb la seva condició de fill d’immigrants.
La lectura del llibre i el visionat del documental m’han donat bones sensacions. A “Els secrets de la Nur”, El Hachmi ens explica com és la vida d’una nena molt llesta i espavilada que es planteja interrogants sobre la cultura i la religió dels seus pares i familiars. Ho fa amb naturalitat i sense agressivitat. És una novel·la juvenil. Als seus articles l’escriptora sol ser més contundent. Acompanyar la Nur des de l’escola de barri en la qual estudia fins el centre d’alt nivell (al barri de Dalt, n’hi diu ella) al qual accedeix gràcies a la seva intel·ligència, aplicació i una beca ens la fa sentir ben propera.
Nur vol ser escriptora i ho reitera al llarg del llibre, fins i tot a la seva frase final. Escriptora con El Hachmi que al final descriu així els sentiments d’aquesta noia: “Jo no sé quina és la meva cultura ni d’on soc perquè al barri de Dalt m’hi sento fora de lloc i al de Baix hi ha coses que no m’agraden, com ara que a les nenes les puguin ‘donar’; no sé si continuo sent musulmana, perquè tinc dubtes sobre si Déu existeix o no; no sé si soc marroquina, perquè al país dels meus pares només hi he estat un cop; no sé si soc ‘d’aquí’, perquè hi ha gent que em veu com estrangera; no se si podré continuar sent una bona filla, perquè ni em vull tapar ni em vull dissimular ni vull obeir els meus walidin (pares) en aquelles coses que em semblen injustes, com ara que la feina de les mares no les pagui ningú i que les nenes haguem de netejar i cuinar mentre els nens juguen a futbol. Saps? Crec que la meva cultura és ser jo mateixa i decidir la vida que vull, res més”.
Lamine Yamal era un nen que jugava a futbol a unes instal·lacions molt senzilles al barri de Rocafonda a Mataró, on hi ha un gran percentatge de població immigrada i humil. Ho feia tan bé que de ben jove ha tocat la fama, la glòria i els diners com a futbolista d’elit amb el Barça i Espanya. Diuen que hi ha marroquins que voldrien que jugués amb la selecció del seu país, tot i que ell va néixer a Esplugues de Llobregat. El documental que li ha dedicat TV3 desborda la simple descripció de la seva peripècia des dels partidets amb els amics a Rocafonda fins els que s’ha acostumat a jugar al Nou Camp o l’Estadi Olímpic de Montjuïc amb el Barça o en les competicions internacionals amb Espanya, selecció amb la qual va aconseguir el títol de l’Eurocopa l’any passat.
El reportatge recull la veu d’altres ciutadans amb arrels immigrants que expressen el seu parer sobre com tracta la nostra societat als nouvinguts o als descendents seus que han heretat el color de la pell o trets físics diferents dels dels ‘catalans de tota la vida’. La veu i les opinions d’aquestes persones són el revers del discurs insultant i amenaçador de l’extrema dreta catalana i espanyola. El documental ens presenta uns catalans i espanyols que aporten unes idees i una visió de la realitat tant respectable com allunyada de les ‘tietes’, els ‘cagations’ i ‘la missa del gall’. És un treball sortit de la redacció de TV3 i, com estem acostumats a veure, difumina tot allò que soni a espanyol en la trajectòria de Lamine Yamal. El seu pas per la selecció espanyola no hi apareix i es sobrerepresenta l’ús del català en la comunitat d’arrels immigrants. Tot i així, cal agrair el producte final.
La Nur sorgida de la imaginació de Najat El Hachmi i el Lamine real que ha fet feliç amb els seus gols i bon joc a milions de seguidors del Barça i de La Roja formen part de la nostra societat actual. És una societat on gent malintencionada presenta els immigrants com un perill per la convivència. Evidentment que no tots ells són com la Nur o en Lamine i que n’hi ha que cometen delictes i que tenen costums o actituds que vulneren drets humans. Hem de combatre aquests comportaments, clar que sí. Però no hem de fer ‘nosaltres sols’. La Nur, el Lamine i els protagonistes de “Revolució 304” són imprescindibles en aquesta causa.
