Som molts els que fa temps que percebem que el món està de cap per avall, cada vegada més inestable i per què no dir-ho, cada cop més amenaçador. La nostra Europa, abanderada del progrés, de la seguretat i del benestar social, es mostra incapaç de fer front i resoldre les amenaces i perills, tant externs com interns, que ens aguaiten. La còmoda pau que hem viscut després de la Segona Guerra Mundial i que els europeus occidentals pensàvem erròniament que s’havia adquirit per sempre gràcies al nostre mèrit, es pot convertir en un mer record.
Avui, estem enfrontats i envoltats de sistemes autoritaris afavorits per l’ús desregulat de xarxes socials il·legals i les fake news. La demagògia s’ha apoderat de les democràcies i ens porta al caos i a tot un rosari de calamitats: les guerres de Rússia-Ucraïna, Israel-Palestina, les més silencioses, però no menys cruels d’Àfrica, les amenaces de Trump. Tot això sense oblidar, els incompliments i les amenaces de països i sectors de retirar-se de l’Acord de París contra el canvi climàtic, quan el temps s’esgota i el planeta s’enfronta a rècords de temperatura. I finalment, la no menys inquietant situació per la qual els grans els interessos privats inherents a nomenaments com el del multimilionari Elon Musk o les decisions de Milei han convertit els homes de negocis en els creadors de la política, que ningú en dubte que posaran al seu servei. Em sembla evident que les tendències internacionals es poden qualificar com un desmantellament institucional global, saltant-se les normes fins ara pactades de manera multilateral.
A Europa estem presenciant un Govern alemany, pràcticament en funcions i amb la locomotora econòmica al ralentí. Mentre que a França, Emmanuel Macron viu una successió de primers ministres, sota l’ombra de Marine Le Pen. L’altra hora eix francoalemany que ens augurava una Europa amb poder i capacitats internacionals s’ha esfumat. A Espanya, el PP només pensa a enfonsar el govern de Sánchez, a la qual cosa el nostre president respon pactant amb els independentistes com a única solució per mantenir-se al poder. Meloni i Orban debiliten la Unió europea en el moment que és més necessària que mai la unió davant l’avenç del populisme ultra, sobretot a Eslovàquia, la República Txeca, Holanda o Àustria. El tou matalàs de valors compartits construït les últimes dècades s’ha aprimat i el pacte migratori europeu (encara no en vigor) ja ha estat qüestionat per part de la UE, per fluix.
Ha arribat l’hora de la veritat i la pregunta és inevitable. Davant d’aquest penós panorama ¿quines opcions tenim? ¿Mirarem cap a una altra banda i esperarem que les coses s’arreglen soles? ¿Direm que aquests perills només concerneixen els altres, els ucraïnesos o palestins per exemple? ¿Ens retirarem al nostre de moment encara confortable pati del darrere? ¿Ens sotmetrem com van fer els nostres avantpassats als jous nazi, feixista o bolxevic? No ens enganyem: ha arribat el moment d’enfrontar-nos a la realitat i d’acceptar les conseqüències del nostre feble comportament europeu. L’experiència històrica del darrer segle ens ensenya que la pau i el benestar es guanyen a pols dia a dia, mentre que el preu de la passivitat i la covardia és durador i incommensurable. Necessitem valentia i la força que atorga la unió, per mantenir la llibertat física, mental i cultural. Si realment ens importen els nostres estimats “valors”, donem-nos els mitjans per defensar-los, assumim les nostres responsabilitats i no depenem més dels altres per assumir-les. Les respostes a la nostra debilitat ja evident no vindran de fora, només poden venir de dins, és a dir, de nosaltres mateixos.
Als europeus ens va portar molt de temps acceptar allò obvi i alinear-se amb la raó, tractant tímidament de superar els múltiples prejudicis mutus que, tanmateix, encara ens obsessionen. L’hora de la veritat ha arribat: quan veurem una Europa unida, forta, valenta i capaç de defensar la nostra manera de viure en una societat organitzada, cohesionada, que generi progrés material i moral per a tothom?
