La posada de llarg del documental LaportaGate. El cas Reus 2 ha respost exactament a les expectatives generades per la serietat, el rigor i la precisió d’un periodista com Andreu Rauet. Des del primer dia, va veure venir que l’aterratge al Reus de la banda dels quatre(Joan Laporta, Joan Oliver, Rafa Yuste i Xavier Sala-i-Martin) era més una amenaça que una via de solució o de creixement per al club, que va ser pastura de les atrocitats i excessos d’una propietat que, a més de liquidar la història de l’entitat en tot just uns pocs anys, ha deixat un rastre de deutes i incompliments amb inversors que també es van creure el conte del laportisme i han acabat en el jutjat intentant recuperar els diners.
Ho tenen igual de malament o fins i tot pitjor que els socis del Barça que, per dues vegades, han triat Joan Laporta per dirigir-lo i, en tots dos casos, deixant a les seves mans un poder plenipotenciari per gastar, comprar, vendre, saquejar i descapitalitzar la institució sense que, al contrari del que dictaria el sentit comú, el conjunt de les seves malifetes pugui ser rectificat, castigat o es trobi cap forma de posar-li fi.
En clau Reus, el documental estrenat aquest dimecres sobre les claus del que sembla una estafa en tota regla -almenys així és com els afectats i els seus advocats ho han plantejat davant el jutjat- ha derivat en un escàndol que arrossega també al bon nom del Barça. Com es denuncia en el relat, a Laporta se li va ocórrer que una manera de frenar l’acumulació de querelles per estafa era oferir als inversors descontents i enganyatsun contracte simulat en el Barça com una manera de recuperar un capital estimat en més de set milions, del qual no es coneix el seu destí i del qual sembla que Hisenda pretén saber-ho tot. El documental especula que la maniobra Reus, consistent a comprar un equip de futbol xinès per atreure inversors mitjançant contractes subjectes a l’empara de la legislació de Hong Kong, podria revelar, fins i tot, un modus operandi no detectat pel fisc per al blanqueig de capitals.
Més enllà d’aquesta conjectura -i que Hisenda també investiga el compte bancari no menys escandalós mitjançant el qual Laporta va tramitar el pagament dels interessos de l’aval exigit per ser president amb diners de tercers i no amb el dels directius obligats a avalar-, en clau Barça la sensació és que la carrera de Laporta i del seu nucli dur repeteix un patró de vida, de negocis i d’enriquiment basat en el poder mediàtic, la notorietat pública i la immunitat del càrrec de president del Barça. Això sí, convenientment emprada a greixar el seu complex i còmplice entorn quan es tracta que totes les forces en joc, polítiques, econòmiques, periodístiques, judicials, policials i ciutadanes, obtinguin la seva part del botí.
El cas Reus 2, des d’aquesta perspectiva, seria en el fons una altra versió d’un personatge vividor i farsant capaç de créixer i sobresortir fins a manar en la societat catalana exclusivament sobre la base del seu atreviment -cara dura o penques, en l’argot menys complicat-, desvergonyiment sense límits i la seguretat que ningú s’atrevirà a discutir-li les seves decisions perquè o bé és còmplice o bé no li interessa complicar-se la vida mentre pugui mantenir el seu quiosquet o bé, com Laporta, sap esprémer insuperablement, tothom té secrets. Això i que el teixit i l’estabilitat de la Catalunya de bona fila i de les famílies i sectors dominants conserven l’arrelada i útil prevalença del bé quedar i de la discreció. No hi ha qui s’atreveixi contra qui, en el fons, actua i es comporta com un pandillero que és capaç de mentir també amb una eficiència fora de rang.
A Laporta, en canvi, li rellisquen les acusacions diverses que el dibuixen com un delinqüent amb els seus excessos reconeguts, les seves taboles, els seus entorns, tant tòxics com pròxims a les classes dirigents, la mala fama de ser un saquejador, de corrupte, d’impresentable i, ara, de ser un estafador.
Si els inversors del Reus haguessin dedicat només cinc minuts a radiografiar a Laporta, un personatge sense ofici ni reputació professional reconeguts, o els seus negocis, inexistents segons el registre mercantil, o la seva solvència bancària, en lloc de creure’s el que la premsa esportiva no deixa d’avivar i de repetir sobre la seva capacitat per a la gestió, ara no estarien intentant rastrejar el parador dels seus capitals. Encara més, n’haurien tingut prou de fer un repàs a la memòria del FC Barcelona de l’últim any del seu primer mandat, 2009-10, per comprendre que la seva aura mediàtica és foc d’artifici: que se’n va anar del Barça després d’intentar enganyar l’auditor i els socis presentant comptes falsos amb guanys quan, en realitat, va deixar darrere seu 94 milions de pèrdues, fons propis negatius i una descapitalització de 47,6 milions respecte del Barça que va heretar de Joan Gaspart, i un deute que ja llavors superba la facturació.
Què ha canviat d’aquell Laporta? Res absolutament, excepte que ara li ha agafat gust a exhibir-se a l’hora de vandalitzar l’economia del club, que no li amoïna tancar negocis que no pot ni explicar, com el dels seients VIP a Orient Mitjà o acordar públicament una comissió de 50 milions a favor d’un amic seu contra diners de patrocini del Barça.
El LaportaGate associat al seu vergonyós pas pel Reus, cada vegada menys encobert, més sorollós i pestilent, no és una excepcionalitat en la seva trajectòria, sinó un episodi més de la seva capacitat per a la falsedat i l’alienació del patrimoni aliè d’inversors tan incauts, ingenus, egoistes i ambiciosos. Una mica com els socis del Barça.
