Quin ciutadà construeixen els mitjans?

“A l’esfera pública el respecte a les posicions de l’altre es basa en un deure de civilitat” John Rawls

Novembre del 94. L’hotel Meliá de Barcelona es converteix durant unes hores en cita obligada per a gran nombre de periodistes. Els directors dels diaris més importants de Madrid i Barcelona debatran sobre l’actualitat dels mitjans de comunicació a Espanya. El clima polític era d’una tensió enorme. Un atemptat al líder de l’oposició, Jose María Aznar, un intent frustrat, també d’Eta, contra el Rei a Mallorca. D’altra banda, els GAL tornaven al primer pla de l’actualitat i algunes veus influents i poderoses demanaven l’ingrés a la presó de Felipe González.

Des de Barcelona, ​​es vivia amb preocupació el que molts creien era una tornada al caïnisme hispànic. L’historiador anglès Paul Preston assenyalava que amb una freqüència preocupant joves periodistes li preguntaven si estava d’acord que el nivell de crispació a la vida política espanyola durant aquests últims anys, si fa no fa, significava que era possible una altra guerra civil. El periodista i escriptor, Carlos Luis Álvarez, Cándido, ho relacionava amb l’explosió del discurs de l’ètica, que alguna premsa de Madrid començava a liderar i què tenia més a veure amb una teologia inflexible, intolerant i condemnatòria: “L’ètica és una cosa amb què es dispara, una ètica de la coacció, una ètica llançada al soroll del carrer, pels cercadors d’ignomínies”.

Com no recordar aquelles paraules premonitòries de Jordi Pujol, des del balcó de la Generalitat, pel cas de Banca Catalana, el 30 de maig del 1984: “A partir d’ara, d’ètica i moral, en parlarem nosaltres. No ells”.

Doncs bé, en els darrers anys, amb les xarxes socials i Internet estem assistint al creixement amb més intensitat que mai d’un periodisme de querosè, com diria l’exdirector del The Washington Post Ben Bradlee, que alguns comparen amb la literatura més pura i simple de l’odi, més a prop del libel que del periodisme crític. La semàntica denigratòria, l’insult, la crítica sistemàtica i obsessiva, el linxament, i finalment la demonització i la satanització del rival ideològic o polític, forma part del cabal cultural d’aquest nou autoritarisme mediàtic.

Enrere van quedar els temps de quan un pacte tàcit entre els periodistes nordamericans va impedir la publicació de “petit geperut amb escarafalls” que va llançar el republicà India Ewards contra el candidat Jack Kennedy.

Alguns diran que la literatura de l’odi forma part del paquet de la llibertat i hi hem de conviure, des de la tolerància i la llibertat. I més en aquests temps on la informació i l’opinió és aclaparadora i la desqualificació, l’agressivitat i l’insult s’imposen perquè els seus efectes són més eficaços per atraure l’audiència, i sinó que els ho preguntin als nombrosos enginyers del caos que tant han crescut al voltant de la figura de Donald Trump.

En aquest context, em ve a la memòria algunes imatges del que havia representat la lluita per la llibertat i la democràcia als inicis de la Transició. Refugiats a les pàgines de Triunfo i Cuadernos, ja que els Alcázars i Imparcials representaven encara l’Espanya oficial, l’anhelada democràcia no era només un instrument, sinó, més aviat, un continent que calia omplir de contingut. Aquest país, no s’hauria d’oblidar, no tenia cultura democràtica ni érem demòcrates.

I és que la història del periodisme, com totes les històries d’aquest món, és, a vegades, una lluita a sang i foc pel poder, la riquesa, els honors i el domini de les consciències. El cas és que la lluita pel mercat adquireix, en molts moments, tints dramàtics. Certs periodistes veterans explicaven les seves angoixes quan veien que en funció de la portada, el seu setmanari passava de vendre cent mil exemplars a vendre’n deu mil.

La pregunta que ens fem és la de quin tipus ciutadà estan construint avui els mitjans de comunicació. La premsa té com a repte respondre a aquesta nova societat necessitada un periodisme lliure i autònom, que analitzi i expliqui les complexitats del món actual. Uns mitjans que acceptin la seva responsabilitat pública de construir una ciutadania democràtica, responsable i cosmopolita per als temps actuals.

Per tot això, avui cal més que mai sotmetre a una reflexió crítica l’acció dels mitjans de comunicació, alhora que continuar reforçant el diàleg civilitzat, si volem consolidar un discurs cívic, democràtic i convivencial.