El 30 de gener passat, David Brooks (columnista de The New York Times) va escriure un memorable article sobre l’estupidesa humana i el comportament de Donald Trump, titulat The Six Principles of Stupidity. Aconsello llegir-ho. Arran d’aquest article voldria fer una sèrie de reflexions que em semblen aplicables a la nostra Unió Europea, que, per cert, no s’acaba de consolidar, encara que potser més aviat que tard haurem de reconèixer que la seva consolidació política serà més la conseqüència de les actuacions de Putin i Trump que de la voluntat dels estats membres.
Els xinesos estan aconseguint avenços sorprenents i gairebé increïbles només fa uns anys en intel·ligència artificial, computació quàntica, tecnologia 5G, vehicles elèctrics, exploració espacial i biotecnologia. Ho han fet sense escarafalls i amb discreció. En canvi el govern de Donald Trump des de la seva presa de possessió, a principis de gener passat, ens amenaça d’imposar aranzels ruïnosos a Canadà, Mèxic, Xina, UE, etc. Més enllà que aquests amenaçadors aranzels dispararien la inflació als Estats Units, el que està aconseguint Trump és soliviantar els seus tradicionals amics.
Dona la impressió que el seu comportament cau dins dels que anomenaríem ximpleries o fanfarronades que pretenen atemorir els que s’oposen als seus objectius. També és possible que els responsables d’aquestes decisions no estiguin ben informats i fins i tot no tinguin la intenció de fer malbé els nostres nivells de benestar i seguretat.
És sabut que hi ha nombroses persones amb un alt coeficient intel·lectual que es comporten com a ximplets i que lluny de resoldre els problemes els agreugen. Per més inri vull manifestar que al llarg de la meva vida he constatat que nombrosos polítics d’Espanya i també de Catalunya, malgrat les credencials d’intel·ligència (tot i que tampoc n’he vist gaires) no han estat capaços de fer-se preguntes tan senzilles com: “Què passaria després?”. És a dir, preguntar-se si els danys dels efectes col·laterals i secundaris superaran els beneficis de les decisions preses.
Em pregunto si tots aquests “experts” que proposen congelar o eliminar la despesa pública saben què passarà després. ¿Què passarà quan les escoles públiques i els serveis judicials vagin encara pitjor del que van? O quan els cossos de bombers, policia, professionals de la salut i l’ensenyament a hospitals, escoles i universitats públiques hagin de reduir les seves activitats? Pensant en l’avenç (temut però probable) de l’extrema dreta no només als Estats Units sinó a Europa i Llatinoamèrica, crec fonamental que comencem a pensar en els principis (i les seves febleses) que regeixen la nostra vida pública.
La primera cosa que hem d’acceptar, és que la llibertat d’expressió i les diferents ideologies produeixen desacord. Tot i això, l’estupidesa produeix desconcert, inacció i enfrontaments inútils, quan funcionaris, professionals i el sector econòmic no saben a què atenir-se ni quin és el futur immediat. Quan en una organització un home té tot el poder i tots els altres han d’afalagar les seves idees preconcebudes, el resultat segur és l’estupidesa i el desgavell. L’estupidesa és molt atrevida i porta al desastre inevitable! El pitjor és que qui es comporta estúpidament no és conscient de l’estupidesa dels seus actes i, per tant, només una potent acció externa els pot aturar. Oposar-se a l’estupidesa és molt difícil, ja que els arguments raonables cauen en el buit, les evidències es passen per alt i els fets es consideren irrellevants.
Finalment, cal recordar que l’antídot de l’estupidesa no és la intel·ligència; és la racionalitat, que és la capacitat de prendre decisions que ajuden les persones a assolir els seus objectius, ja que l’experiència, la prudència i la perícia son els components bàsics de la racionalitat. En cas contrari, ens trobem amb polítics que estan disposats a creure qualsevol cosa: conspiracions, contes populars, llegendes d’internet o per exemple que les vacunes maten: viuen dins d’una festa delirant i caòtica que només pot acabar amb danys difícils de remeiar.
Amb el pas del temps, cada cop tinc més simpatia pels objectius senzills i possiblement insuficients, ja que aquests són els objectius que veurem fer-se realitat. Els altres, els grans i de vegades mítics objectius rares vegades són racionals, de manera que ens porten a topades estèrils que desgasten i perjudiquen tota la societat. Cal deixar d’ignorar, menysprear, rebutjar o insultar els que discrepen del que pensem. Quan aprendrem que molt millor que agredir els que t’envolten és col·laborar i assolir acords? Potser el més deplorable de tot sigui que aquests comportaments estúpids o irracionals han estat i són freqüents als nostres partits i polítics (incloent-hi els independentistes).
Què hem de fer perquè la racionalitat i el sentit de l’acció política es faci present a Catalunya, Espanya i Europa?
