Al final, la guerra era això, només això. La guerra sembla una acceleració brusca del temps: allò que la natura hagués trigat un segle a aconseguir, ho aconsegueixen un grapat d’homes armats i bombes carregades de metralla en un parell de dies. En nom d’una pàtria o d’uns ideals que, al cap i a la fi, caducaran aviat.
És difícil fer una foto al poble antic de Corbera d’Ebre on no aparegui aquesta mà redemptora, memorialística i didàctica que pretén museïtzar un espai: el poble que van destruir les bombes està ple de petites escultures votives, cartellets amb poesies més o menys inspirades, petits (i inútils) intents per mantenir dempeus allò que es cau. En diuen exercici de memòria, però en realitat és una exercici de grapejada grollera. Corbera d’Ebre, com Belchite, no es van reconstruir després de la guerra: en un cas per decisió explícita del dictador, amb voluntat exemplaritzant i castigadora, molt catòlica; en l’altre, per simple deixadesa. El record seria molt més eficaç sense aquelles intervencions posteriors que potser són perdonables pel to conciliador i humanista però que, alhora, corrompen el paisatge després de la batalla i el treuen del seu context.
Al Centre d’Interpretació de la batalla de l’Ebre hi ha un biaix evident en el punt de vista, que tendeix a accentuar el patiment i el sacrifici de les tropes republicanes així com el sadisme de les franquistes. Les dues realitats són certes: Franco va optar per una guerra lenta, de minuciós extermini de l’enemic, mentre que l’exèrcit republicà intentava un darrer esforç, maldestre i desesperat, per contenir l’avenç del feixisme a Espanya. El bàndol feixista va comptar amb la col·laboració entusiasta d’Itàlia i d’Alemanya i el republicà es va quedar sol, encara que amb una petita ajuda russa. Angela Jackson diu que la batalla de l’Ebre és l’assaig de la segona guerra mundial i no va desencaminada.
Són encomiables les protestes del general Rojo, reportades en cartes a l’Estat Major, on es queixa de la mala gestió i dels errors tàctics comesos pel govern i pels responsables logístics: l’aviació va trigar tres dies a arribar, “hauríem de retirar-nos per salvar vides”, “hem de demanar un armistici i negociar”… Rojo apareix com un militar humà i sensat, preocupat per la vida. Franco, un tipus despietat i sanguinari, àvid de destrucció, que exigeix recuperar posicions al preu que sigui: no només vol eliminar l’enemic, també li importen un rave les vides dels seus. Resulta obvi pensar que Franco va aplicar el que havia après al Rif: l’enemic és l’infidel i Déu m’autoritza que l’esborri de la faç de la terra, tot estrictament catòlic i alhora poc cristià, com sol passar.
En una de les vitrines s’exhibeix una bandera republicana (amb l’emblema d’una divisió de l’exèrcit) al costat d’una bandera espanyola sense cap símbol afegit. En el cas de la bandera espanyola, la llegenda diu: “bandera franquista”. Cadascú pot treure les conclusions i fer les conjectures que vulgui, però no puc evitar veure-hi un biaix intencionat.
És simptomàtic que sigui en les guerres civils on s’exhibeixi el salvatgisme més gran, la crueltat més gran, la deshumanització més gran, el pitjor acarnissament amb el discrepant. En nom del bé de la pàtria. El patriotisme sembla una maledicció impossible i estúpida dos segles més tard de la Il·lustració, però hi és i, de moment, segueix vigent. La pròpia paraula “pàtria” se m’apareix com un anacronisme de mal gust, que s’ha de redefinir constantment. La meva pàtria són les meves sabates, va intentar redefinir Manolo García, en va, anys enrere. Un patriota, un idiota, va deixar dit La Polla Records anys abans que García. El gris Santiago Abascal ha reunit l’elit ultradretana europea de Salvini, Orban i Le Pen sota el comú denominador de Patriots, el grup emparat per la Fundació Heritage. Heritage està presidida pel senyor Kevin Roberts (ideòleg de capçalera de Donald Trump), que afirma “nosaltres donem suport a qualsevol que vulgui posar potes enlaire la Unió Europea, que trepitja la sobirania dels seus països”. No trigarem gaire a veure-hi Puigdemont o Turull o Laura Borràs. El patriotisme segueix aquí, orgullosament dempeus. I està de moda. A Catalunya, sense anar més lluny, el patriotisme va inspirar el “procés”, que es va somiar amb les fantasies medievals i pretenia recuperar la pàtria catalana sobirana i exigia sang i sacrificis humans.
Tots els patriotes del món haurien de fer una passejada pels carrers esfondrats de Corbera d’Ebre i reflexionar sobre la pretensió última del patriotisme, que només és la guerra i la destrucció com a únic mitjà per eliminar l’enemic, que és, alhora, l’únic mitjà per imposar el seu règim patriota. Per aconseguir aquest ingrés al no-res, per sepultar sota la pols milers de morts inútils. La pàtria que trepitgen les botes patriotes és un substrat de cadàvers i de ruïnes.
