Obro el diari ARA per la pàgina on hi ha la columna d’Antoni Bassas i veig que comença dient “Els catalans tenim…”. I em plantejo el dubte de qui són, qui som “els catalans”. Què tenim en comú Bassas i jo a part de ser tots dos periodistes nascuts a Barcelona i d’una edat similar (tinc quatre anys més que ell)?
El 19 de gener del 1907 es va estrenar al Teatre Poliorama, a Barcelona, la comèdia musical La Santa Espina que incloïa una sardana del mateix nom amb lletra d’Àngel Guimerà i música d’Enric Morera. Ho van petar. La lletra començava així: “Som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol”. Després desvariejava una mica i assegurava que “no hi ha terra més ufana sota la capa del sol” i que “Déu va passar-hi en Primavera” mentre “tot cantava al seu pas”.
No sé si el xovinisme de Guimerà responia a l’estil que exigia la comèdia o que de debò creia que Catalunya era la terra més ufana del món a començaments del segle XX. Però voldria reflexionar sobre això que som i serem catalans “tant si es vol com si no es vol”. Entenc que es refereix a gent que no vol que els catalans existeixin. “Madrid”, pensaran els patriotes nostrats. El que em balla pel cap és aclarir si “ser català” és una obligació o un acte de voluntat.
Quan Bassas em posa al mateix sac que els seus catalans m’entren ganes de fugir per cames. Significa això que ell és català i jo, no? L’incombustible Jordi Pujol va popularitzar allò que “català és qui viu i treballa a Catalunya”. Després, algú hi va afegir “i vol ser-ho”. És a dir, que pots viure i treballar a Catalunya sense ser català. Si vols, pots ser-ho, però sinó, no cal. En aquesta línia s’han expressat ments preclares del patriotisme català com el valencià Vicent Partal que defensa que per ser català se n’ha de voler ser. Exactament el mateix que diuen els de Vox en relació a qui és espanyol o el que pensen Trump i els seus del dret a ser ciutadà dels Estats Units.
És tradicional que quan uns catalans que fan turisme es troben a qualsevol racó del món amb algú que els pregunta si són espanyols, responguin que el que són és catalans. Els indepes diuen que no són espanyols, a més. Què respondrien aquests turistes si els interlocutors els demanessin més explicacions sobre en què consisteix ser català? Sortiria el tema de la llengua -que ens obligaria a entrar en el debat de si mallorquins, valencians, els de la Catalunya Nord i uns quants de l’Alger també són catalans-, algunes reflexions sobre la història recent de Catalunya agafades de qualsevol manera, i… poca cosa més.
Si Catalunya fos un estat independent, com volen alguns com Bassas, el tema estaria més clar. Ens donarien un carnet d’identitat que ens definiria com a catalans. Puigdemont ens el faria digital. Però com que no ho és, hem de recórrer a confirmar la identitat catalana a partir de la població on estem empadronats. El següent pas és acceptar que ja ens va bé l’etiqueta.
Fa no massa anys érem sis milions de catalans. Ara en som més de vuit, sobretot perquè ha vingut molta gent de fora a viure a la nostra comunitat. Dir que “els catalans” som això o som allò és absurd. Podem fer acudits dient que “els catalans” som uns ronyosos; “els andalusos”, uns catxondos i els madrilenyos, uns xulos. Però és un humor rovellat.
Estem al segle XXI. “Els catalans” no existeixen com un cos uniforme, compacte, amb característiques pròpies que ens diferencien d’altres col·lectius humans. De catalans en som molts i de molts colors ideològics, lingüístics i de pell. N’hi ha milions que han aterrat fa uns quants anys i n’hi ha que hi portem tota la vida aquí, on Déu va tenir la sort de venir de visita quan la primavera encara existia i no se l’havia menjat l’estiu avançat per culpa del canvi climàtic. Si torna, alguns catalans li cantaran cançons de Lluís Llach i altres allò de “¡Yo soy español, español, español!”. Jo no cantaré res i seguiré donant-li voltes a què és això de “ser català”.
(Continuarà)
