La recent declaració de Donald Trump sobre “enxampar els espies de la CIA” ha reavivat un debat perillós: la possible privatització dels serveis d’intel·ligència als Estats Units. Més enllà de la retòrica conspirativa contra l’anomenat “Estat profund”, molts analistes adverteixen que després d’aquesta postura podria amagar-se un objectiu més fosc que seria transferir funcions crítiques de seguretat nacional a empreses privades, beneficiant els seus nous aliats i consolidant un model de capitalisme d’amiguets (o crony capitalism).
La privatització de la seguretat no és un fenomen nou, ja corsaris i mercenaris han actuat en la història en nom de governs. Però una dada important de l’Estat Social de Dret és que la funció de legitimitat de la força queda reservada a l’Estat i, fins i tot, és de tot qüestionable que molts casos la delegació d’aquesta funció en tercers privats sigui del tot legítim.
La nostra cultura està molt imbuïda de la cinematografia amb teories conspiranoiques, malvats de dins la CIA que atempten contra l’estat, i altres imatges que satisfan el nostre tradicional descrèdit respecte a aquestes organitzacions. Però com bé diu Le Carré els serveis secrets tenen una vida més monòtona i molt d’analistes, o simplement rutines com veiem en l’excel·lent sèrie Slow Horses amb Gary Oldman.
Trump ha mantingut una relació conflictiva amb agències com la CIA i l’FBI des de la seva presidència (2017-2021), acusant-les d’operar en contra seu sota interessos polítics. La seva recent crida a “desfer-se dels espies” no és només un atac a la institucionalitat, sinó que podria interpretar-se com un pas cap a l’externalització de tasques d’intel·ligència. Durant el seu mandat, ja hi va haver indicis d’aquesta tendència amb augment de contractes amb empreses militars privades per a operacions encobertes, desfinançament selectiu de programes de contraintel·ligència, obrint espai a alternatives privades i nomenaments estratègics d’exejecció de defensa en llocs clau, com l’exdirector de la CIA, Mike Pompeo, vinculat a contractistes com Raytheon.
La privatització de serveis de seguretat no és nova (exemple: Blackwater a Irak), però la seva expansió planteja greus riscos com l’opacitat i falta de rendició de comptes operant només sota interessos comercials, sense supervisió democràtica i contradient uns dels principis claus dels moderns Estats Socials.
Així mateix un s’ha de preguntar qui garanteix que les dades recopilades no es facin servir per a benefici d’ accionistes o agendes polítiques o que provoquin fragmentació de la seguretat l debilitant la coordinació entre agències públiques i empreses privades que sol ser deficient i amb un greu risc de conflictes d’ interessos permanents.
En aquest context els principals beneficiaris serien contractistes de defensa i tecnologia com Palantir Technologies (vinculada a Peter Thiel, de Paypal).
En aquest context el crony capitalism – on el poder polític afavoreix grups econòmics afins— podria trobar en la privatització de la seguretat un filó lucratiu. Durant el govern de Trump, aquest fenomen es va manifestar en contractes milionaris a empreses lleials, fins i tot sense licitacions transparents i portes giratòries on funcionaris públics passant a dirigir empreses contractistes, i viceversa.
Durant les administracions de George W. Bush i Donald Trump, el govern dels Estats Units va incrementar significativament les transferències de fons a empreses del sector privat per a temes de seguretat. Tot i que no es disposa de xifres exactes que abastin la totalitat de tots dos mandats, hi ha dades que il·lustren aquesta tendència i es calcula que en època de George W. Bush (2001-2009) es van assolir gairebé 4.000 milions de dòlars anuals sent Blackwater i DynCorp com a grans beneficiaris, segons Democracy.org.
Amb Trump es va mantenir i possiblement va incrementar la col·laboració amb empreses privades en temes de seguretat. Per exemple, Palantir, va obtenir contractes per més de 1.400 milions de dòlars amb el govern dels Estats Units durant l’administració Trump.
Si les funcions de la CIA es fragmenten i subcontracten, aquestes dinàmiques s’ agreujarien, permetent que empreses amb connexions polítiques accedeixin a informació classificada, fons públics i poder d’ influència geopolítica.
La privatització de la seguretat i la intel·ligència no només amenaça l’eficàcia contra amenaces externes, sinó que erosiona el control ciutadà i polititza la seguretat nacional, creant monopolis d’informació, mitjançant actors amb accés a dades sensibles tindrien un poder desproporcionat.
En síntesi, la retòrica de Trump contra la CIA s’ha de llegir com a part d’un projecte més ampli: debilitar el públic per enfortir xarxes privades de poder menyscabant la transparència en contractes de seguretat, vulnerant els límits legals en la contractació i privatització de funcions crítiques, i elusió de mecanismes que permetrien la investigació periodística independent sobre vincles entre polítics i contractistes.
El problema del món és que la seguretat no pot ser un negoci. La seva privatització no només alimentaria el capitalisme d’amiguets, sinó que posaria en escacs i mat la seguretat de tots i les pròpies regles de l’estat democràtic de dret.
