Laporta culmina l’escombratge del seu ‘staff’ fins a convertir-lo en un ens figuratiu

El model Laporta de gestió i direcció del FC Barcelona evoluciona tristament cap a un presidencialisme despullat de qualsevol atractiu i funcionalitat que no sigui el d’un agut i demostrat totalitarisme, una organització en la qual Joan Laporta s’ha convertit en l’únic referent i autoritat de govern. La resta de l’estructura executiva i directiva l’integren peces menors, submises i d’un perfil que no sols és cada vegada més baix, sinó que en determinats àmbits ni tan sols existeixen. Bàsicament, perquè no han pogut sobreviure al canibalisme i sentit dictatorial de Laporta, incompatible amb les decisions col·legiades i encara menys amb una apropiada delegació de funcions en les diferents àrees. Laporta és avui el centre de tot i al mateix temps la referència de res en el dia a dia d’un club en el qual l’única prioritat són els interessos personals, cada cop més en un sentit més privat i menys corporatiu, del president.

El resultat és un organigrama en el qual han desaparegut els responsables de les dues àrees més sensibles i necessitades del Barça, l’economicofinancera i la de l’Espai Barça, projecte que per la seva dimensió i transcendència supera en volum de negoci i deute la mateixa gestió ordinària del FC Barcelona.

Són 3.000 milions el que està en joc en la reforma de l’estadi i el seu entorn, el triple del pressupost anual del club, sota la responsabilitat i criteri d’un executiu que, segons consta en el seu currículum, només era el cap de compres quan es va iniciar la segona presidència de Laporta i que, de fet,  continua sent-ho, segons l’organigrama per més que se li hagi afegit en la seva targeta comercial “… i Espai Barça” com una activitat supletòria de les seves funcions.

Dins d’aquest organigrama oficial que contempla més d’una vintena de funcions específiques, la gegantina obra de l’Espai Barça, el major desafiament patrimonial, econòmic i financer de la història del FC Barcelona, queda reduït a una addenda de les atribucions del cap de compres, que igualment ja és més del que preocupa a Laporta la dinàmica interna en matèria de gestió econòmica, de la qual no existeix cap referència precisa.

Va haver-hi un temps, encara que breu, en el qual va figurar en aquest mateix organigrama un CEO, Ferran Reverter, dos càrrecs executius dependents, una vicepresidència econòmica, un directiu al comandament de l’Espai Barça, fins i tot una comissió directiva externa a tall d’assessoria i suport, i un alt executiu responsable directe d’un departament exclusiu per a l’Espai Barça.

Avui ja no queda ni rastre d’aquesta organització, tot passa per la taula d’un president que, com és lògic, es descuida de les dates dels cobraments de l’Espai Barça, que mai sap el joc net financer del qual disposa el club, que ja no és capaç d’aventurar quan es podrà reobrir l’estadi, que es va oblidar d’inscriure a temps a Dani Olmo, i que, per descomptat, tampoc està per la transparència ni el compliment dels drets democràtics i estatutaris dels socis.

La governança blaugrana s’ha convertit en un circ de tres pistes on pot donar-se el cas, com fa solament dues setmanes, que el president estigués treballant per darrere per jugar el pròxim clàssic de Lliga a l’Aràbia Saudita perquè també li havia passat per alt ampliar el contracte de lloguer del Lluís Companys fins a final de temporada.

La improvisació, la desídia i la disbauxa estan garantits en una entitat privada en l’actualitat dels més elementals càrrecs i funcions executives, empresarials i absolutament imprescindibles, que tampoc han estat suplides pot la directiva. Més aviat el contrari: les sonades dimissions dels vicepresidents d’economia i de màrqueting i del vocal de l’Espai Barça, Eduard Romeu, Juli Guiu i Jordi Llauradó, no han estat reemplaçades, sinó declarades desertes, com ho estan en la pràctica les vicepresidències esportiva (Rafael Yuste), social (Antonio Escudero) i institucional (Elena Fort), relegades a un paper decoratiu.

La solitud de Laporta en el timó no es deu a una vocació heroica ni és per falta de candidats, d’aspirants ni de professionals solvents. És la conseqüència de dimissions i abandonaments dels qui han estat testimonis i còmplices -fins que han dit prou- de tantes actuacions i decisions inconfessables. Només s’han quedat a coberta els mediocres que a canvi de mirar cap a un altre costat i fer de claca incondicional de la presidència han convertit aquesta subordinació en el seu modus vivendi dins del barcelonisme.

En altres directives anteriors, fins i tot amb Laporta en la presidència, l’organigrama contemplava les figures d’un CEO o director general i les de responsables de gerència, operacions i finances, a més de la custòdia d’alts càrrecs directius especialitzats i de prestigi per l’exigència associada a la categoria d’un club com el Barça.

La desatenció del negoci projecta proporcions inadmissibles com en el cas del fallit i trampós desenvolupament de Barça Vision, sustentat en el seu moment en la venda accionarial del 49% de Barça Studios. En aquesta àrea concreta figura com a vacant la direcció de Barça Studios, confirmant la mateixa actitud de resignació de Laporta davant la impossibilitat de donar-li una utilitat productiva. Quant a Barça Vision, la marca que havia de convertir-se en “la mare de totes les palanques”, segons Xavier Sala-i-Martin, va ser transferida a Bryan Bachner, qui al seu torn ja era el responsable bicèfal i alhora absent de les oficines comercials del FC Barcelona a Nova York i Hong Kong, de les quals no consta el menor alè de vida, activitat, productivitat o benefici des que Laporta és, de nou, president.

En el currículum de Bryan Bachner figura, com el principal mèrit pel qual va ser reclutat per Laporta per al staff executiu blaugrana, la direcció del BIT Football, l’equip de la segona divisió de la Xina propietat de CSSB Limited, la societat directament vinculada a la desaparició del Reus i origen de les multidemandes per estafa que persegueixen a Joan Oliver, Joan Laporta i altres del mateix clan relacionat amb l’escàndol que va conduir a la liquidació i mort social i esportiva de l’històric club català.

Contra la sensació generalitzada que el Barça és un club descontrolat, hi ha caps de l’organització interna del laportisme, d’aquest costat fosc i tan inaccessible, que semblen, en canvi, lligats i ben lligats, com el benestar de Bryan Bachner, remunerat per tres conceptes com a empleat d’alta direcció del Barça. Altres professionals com Jordi Roura o Aureli Altimira, en canvi, que no van enterrar cap equip, sinó que van descobrir i van formar a la nova generació d’or del Barça liderada per Lamine Yamal, van ser acomiadats de seguida que Laporta va tornar a la presidència fa quatre anys.