Quan era petit passava moltes vacances a la casa que els meus avis materns tenien a Montmeló. Era una casa pairal gran modesta que tenia un pis a la part de dalt on hi vivia una família que havia vingut d’Andalusia. Si no recordo malament a part dels pares hi havia tres nens i una nena, algun d’ells de la meva edat si fa no fa. A l’altra costat del carrer hi havia una família benestant, catalana de tota la vida. Jo jugava amb els fills d’aquesta família, no amb els del pis de dalt de casa. No sé perquè.
Els meus amics veïns catalans de tota la vida utilitzaven la paraula “charnegos” per referir-se als nanos migrats. Han passat mols anys però estic convençut que ho feien pronunciant la ‘ch’ espanyola i no recorrent a la ‘x’ catalana que pertocaria. També els deien els “juanillos”, perquè el nen més gran de la colla es deia Juan. Potser el pare també se’n deia.
L’expressió “charnegos” en boca dels meus companys de joc catalans de sempre sonava i era despectiva.
Fa uns dies vaig anar a veure una tieta meva que viu en una residència. Té 95 anys i li vaig preguntar si sabia si la família que vivia dalt de la casa dels seus pares a Montmeló ho feia de lloguer i a qui el pagava. No ho sabia. Però quan s’hi va referir va recórrer a la mateixa expressió. Eren els ‘charnegos’. En el seu cas no hi vaig veure cap connotació de menyspreu. Eren els ‘charnegos’ perquè era normal tractar-los així.
Eduard Sola, en recollir el Gaudí al millor guió original per “Casa en flames”, va dir al seu discurs d’agraïment que “a casa som orgullosament xarnegos”. Va recordar que tots els seus avis van venir d’Andalusia i que un d’ells, Eduardo, no sabia ni llegir ni escriure i que va amagar tota la seva vida que era analfabet. Va afirmar que podia entendre el Gaudí com una venjança, “una venjança contra tots els que van enganyar el meu avi aprofitant-se de les seves mancances culturals, una venjança contra tots els que, d’una manera o altra, han fet sentir inferiors als meus avis, els meus pares i els meus tiets, una venjança contra totes aquestes mirades de superioritat que en tres generacions ens hem hagut d’empassar els que venim de baix de tot”. Va afegir, però, que no volia ser venjatiu.
Han passat seixanta anys, espero que els “juanillos” hagin tingut una vida digna a Catalunya. M’agradaria pensar que els meus amics d’infantesa catalans de soca-rel s’han penedit de la forma com els tractaven.
Veig un sector de la societat catalana que utilitza avui l’expressió “quillos” de la mateixa manera que es feia servir la de “charnegos” de forma despectiva i insultant. És el mateix que xala quan crida ‘puta Espanya’ en un concert o en un programa de TV3, RAC1 o Catalunya Ràdio o etiqueta de “ñordos” els que no s’apunten a la causa de la independència.
El temps passa, les paraules canvien, però alguns tics supremacistes es mantenen.
