Són els de Junts uns criminals?

La pregunta me la feia un veí amb el qual havíem partit peres feia anys, per culpa del malparit procés, perdonin vostès l’expressió. L’Eloi (nom inventat perquè no vull tenir problemes), era un veritable amic. Ens portem més de vint anys de diferència, però sempre havíem mantingut una relació molt cordial, no només la típica dels que es troben en el replà de l’escala o a l’ascensor. Fins i tot havíem vist partits del Barça plegats a casa seva. S’havia comprat una televisió de cinquanta polzades i estava feliç. Volia impressionar-me i bé que ho va aconseguir!

Va trucar a la porta i, en obrir-la, el vaig trobar més envellit, més trist. No vull dir que la seva fesomia era l’avantsala de la mort, però li mancava expressivitat. La meva sorpresa va ser majúscula, ja que feia temps, molt de temps, que ni ens saludàvem quan ens trobàvem. Són els de Junts uns criminals?, em va dir només veure’m. Vaig dubtar entre tancar la porta de cop o esperar a veure si continuava dient-me alguna cosa més. De fet, en aquell moment em van venir al cap les dues paraules que em va clavar per allò del 155, feixista i falangista. És cert que havíem tingut alguna conversa on jo li havia confessat que no era independentista, cosa que ell ja podia imaginar a partir d’altres xerrades anteriors. Però allò em va fer mal. Palplantat davant meu, vaig sentir una mena de pena, d’angoixa, fins i tot, adonant-me de la seva decrepitud. El vaig fer passar, indicant-li que seies a la butaca que tenia davant de la meva televisió que, és clar, era més petita que la seva.

Mira, Josep, en primer lloc, vull demanar-te perdó per aquelles dues paraules que et vaig dir fa no sé quants anys. Em vaig penedir al moment, però no vaig ser capaç de dir-te res. He estat votant de Convergència i Unió tota la meva vida, vaig sortir al carrer en defensa de Jordi Pujol quan el tema de Banca Catalana, he anat posant la senyera cada onze de setembre al meu balcó. He estat fidel a una idea, la de Catalunya. L’he defensada allà on he anat, he parlat català a castellanoparlants, ja no sé si per orgull, per convicció o per ràbia. Tant se me’n dona! Em vaig creure allò d’un país millor, que la independència portava afegida una llibertat i una millora de les condicions dels catalans, que marxaríem d’una Espanya que ens robava, que ens menyspreava, que ens humiliava. He estat un soldat de la causa i he enaltit a Puigdemont com no he fet ni amb els meus pares.

L’Eloi va fer una pausa. Vaig intuir unes llàgrimes que sortien dels seus ulls enrogits per l’edat i qui sap si també pels patiments, aquells que tots i totes arrosseguem durant la vida. Li vaig oferir un got d’aigua o un cafè. Va acceptar un te amb llimona. Mentre li preparava, va romandre quiet mirant de tant en tant per la finestra on uns nens jugaven al pati de l’escola.

Perdona, Josep si t’he molestat. És que em passo massa temps davant la tele. M’empasso totes les notícies i, és clar, he vist la votació del Congrés dels Diputats. Són els de Junts uns criminals? No m’ho puc creure, Josep. Cobro una pensió de merda, visc com puc esperant que algun dia aquest lloguer que pago des de fa quaranta anys esdevingui un desnonament com els que veig sovint a la tele. Penso que a mi no em pot tocar mai, que els meus m’ajudaran, que miraran pels catalans com jo. Ho prometien que així seria quan fóssim un país lliure. I imaginava, Josep, que mai no serien capaços de votar amb partits que volen la nostra destrucció com a país, l’aniquilament de la nostra llengua i de la nostra cultura; fins i tot la il·legalització dels partits independentistes. PP, Vox i Junts més units que mai, Josep! I en contra de la gent, en contra dels catalans! En contra de la revaloració de les pensions i del salari mínim, en contra de les ajudes als valencians afectats per la DANA i de la prohibició del tall de subministraments bàsics i dels desnonaments a persones vulnerables, a persones com jo, Josep. Ho pots entendre?

Veia a aquell home demanant-me explicacions i me l’imaginava cara a cara amb Puigdemont o amb la Míriam Nogueras, esperant una resposta de les persones amb les quals havia confiat tants anys. Però aquesta no arribava o ho feia en forma de menyspreu absolut, en forma de somriure hipòcrita, en forma de rentada de mans i de satisfacció per haver posat a Pedro Sánchez contra les cordes.

Són els de Junts uns criminals?