Les guerres actuals entre Ucraïna-Rússia i Israel-Palestina posen damunt la taula moltes preguntes i una d’elles és: hi ha guerres perquè hi ha armes o hi ha armes perquè hi ha guerres? Es tracta d’una pregunta en certa manera paradoxal, ja que les guerres i la producció i venda d’armes són un cicle complex on els dos elements es retroalimenten. Els qui consideren que hi ha guerres pel fet que hi ha armes, es basen en que posseir armes augmenta la probabilitat que s’utilitzin i sorgeixen per tant conflictes. Des d’aquesta perspectiva, les armes no només serveixen com a eines defensives, sinó que també poden alimentar tensions i rivalitats entre països o grups i sens dubte són una invitació a la violència. La presència d’armes crea una “capacitat latent” de violència i conflicte. Tenir-hi accés pot fer que la violència sembli una solució viable i fàcil, fins i tot en situacions on les lleis o la diplomàcia podrien resoldre els problemes.
Per contra, els qui pensen que hi ha armes perquè hi ha guerres parteixen de la base que els conflictes són inherents a la condició humana i sorgeixen d’una combinació de factors socials, econòmics, polítics i psicològics. Aquesta perspectiva implica que les armes són conseqüència de la necessitat dels humans per resoldre o guanyar els conflictes de manera efectiva. Segons aquesta visió, les armes no creen la guerra; més aviat, la guerra (o la violència o el conflicte) és qui crea la demanda d’armes. Des d’aquesta perspectiva, es considera que els conflictes són inevitables i que històricament la tecnologia armamentista ha evolucionat com a resposta a aquesta necessitat de defensar-se en enfrontaments.
En realitat, és una situació on tots dos aspectes s’influeixen mútuament. Les armes poden escalar conflictes i generar desconfiança entre nacions o grups. Però alhora, les guerres i els conflictes han impulsat el desenvolupament i la proliferació d’armes cada cop més sofisticades. Aquest cicle és particularment evident a la carrera armamentista: els països es veuen impulsats a desenvolupar armes perquè altres ho fan, en un intent de mantenir un equilibri de poder. Paradoxalment, aquesta acumulació d’armes també genera una possibilitat més gran de conflictes, ja sigui per errors, tensions mal manejades o malentesos. Al món polític i militar és un referent comú la dita “Si vis pacem, para bellum” que es tradueix com “Si vols la pau, prepara’t per a la guerra”. Aquesta frase se sol atribuir a De Re Militari, un tractat de l’escriptor militar romà Vegecio. És un principi que ha influït en el pensament militar i estratègic durant segles i indica que, en estar preparat i ser capaç de defensar-se, una persona o un Estat pot dissuadir possibles agressors i, així, mantenir la pau. Encapsula una filosofia en què la força i la preparació es consideren elements dissuasius del conflicte i transmet la idea que la pau es garanteix millor demostrant la capacitat de defensa o de represàlia, quan cal.
Al llarg de les darreres dècades, diversos acords i tractats internacionals s’han negociat per limitar i reduir l’armament de les grans potències, especialment pel que fa a armes nuclears i de destrucció massiva. Aquests acords han cercat reduir el risc de conflictes a gran escala i limitar les capacitats armamentístiques. Potser el més notable és el “Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP)” del 1968, que té com a objectiu limitar la proliferació d’armes nuclears i fomentar la cooperació en l’ús pacífic de l’energia nuclear. Inclou gairebé tots els països del món, entre ells els Estats Units, Rússia, la Xina, França i el Regne Unit (les cinc potències nuclears reconegudes). El resultat és que el tractat estableix que només aquests cinc països poden tenir armes nuclears, mentre que els altres es comprometen a no desenvolupar-les. A canvi, es promou la cooperació en tecnologia nuclear per a usos pacífics.
Les tensions actuals entre potències com els Estats Units, Rússia i la Xina i concretament les guerres actuals d’Ucraïna-Rússia i Israel-Palestina estan posant a prova el futur dels acords de control d’armes, i encara no és clar si sorgiran nous tractats per reemplaçar o complementar els actuals. En resum, les guerres i les armes estan lligades a una relació de causa-efecte que, històricament, ha estat i és difícil de trencar.
