La dimissió de Juli Guiu, vicepresident de Joan Laporta que fins al tancament de l’acord amb Nike era un dels seus homes de confiança, ve a reforçar la crisi directiva provocada pel cas Dani Olmo. D’un mode significatiu també és la confirmació que en aquest ecosistema nepotista, mediocre i paradigma de la improvisació que ha promogut Laporta cada vegada és més difícil sobreviure, ni tan sols respirar, si no s’assumeix un rol de servilisme i obediència sense matisos del qual Guiu s’havia desmarcat. O millor dit, del qual havia estat allunyat des del moment que va mostrar el seu desacord amb el fet que la figura de Darren Dein reaparegués de sobte per cobrar la comissió més grossa com a intermediari de la història del Barça.
Guiu ja va portar bastant malament que, en l’acord amb Spotify, l’amic del president, agent de jugadors de professió, fos l’inesperat protagonista impost per la presidència d’una maniobra sorprenent i inexplicable que va concloure amb una generosa comissió per a Dein. Si aquell episodi ja va ser escandalosament analitzat per sospitós i injustificat, la repetició de la jugada en el tancament de la renovació de l’acord amb Nike és un fet que directament empesta.
Com relata el mateix entorn directiu de Laporta, de nou va ser Juli Guiu qui va portar el pes de les negociacions amb Nike fins al punt que, per les circumstàncies i el desavantatge provocat per l’error i el pecat de supèrbia de Laporta de presentar una demanda per incompliment, va considerar que Nike ja va arribar al límit en les condicions acordades. En aquest moment, Laporta li reprova aquest conformisme, l’aparta de la recta final i en el seu lloc ell mateix es fa càrrec d’acabar-la en companyia de Darren Dein. Pel que ha transcendit, l’acord ja no va avançar en cap aspecte, però a ulls del president la companyia de Darren Dein degué ser recompensada amb una prima d’intermediació de 50 milions.
Guiu ja va posar cara de pocs amics en l’assemblea on es va aprovar l’acord i li va costar aixecar-se del seu seient quan el president va demanar un aplaudiment per als qui havien participat en les negociacions, entre altres motius perquè qui l’havia presentat als socis va ser Ferran Olivé, el tresorer i no ell, vicepresident i responsable del cent per cent d’aconseguir una pau final.
Si des de llavors anava aguantant va ser, se suposa, per aquest sentit de la lleialtat i perquè, en el fons, ser membre destacat de la llotja blaugrana sempre ve bé per als negocis personals. El detonant ha estat, ara, conèixer de primera mà les condicions de la venda d’aquests seients VIP del nou Spotify que, si bé encara no han transcendit, sembla que contenen sorpreses, clàusules i secrets més sospitosos i d’extrem risc per al mateix FC Barcelona. Juli Guiu no vol ser còmplice d’aquest nou ardit financer de Laporta que, en el límit o més enllà, ha permès tornar a la regla 1:1 i salvar la vergonyosa situació de Dani Olmo fins a la cautelar, que no és sinó una mesura provisional, concedida pel Consell Superior d’Esports (CSD).
Si aquesta dimissió tindrà conseqüències més enllà de la mala imatge per al club, i del que suposa com a ratificació d’aquest estil capritxós i totalitari de Laporta en la direcció del club, és una cosa que està per veure, si bé la resta de la junta continua integrada per aduladors, aprofitats i claca als quals en el fons ja els convé que el president sigui el centre de tot.
En aquest sentit, malgrat els abusos i els excessos de Laporta, la majoria covarda de la directiva continua sent això, una tropa sense personalitat ni criteri en la qual uns s’han jugat els seus propis diners i els altres, que no en tenien ni per a la seva part de despeses de la campanya ni per a l’aval, tampoc tenen res més a fer ni un altra manera de portar una vida més o menys decent. Si cal donar-li carta de naturalesa a com ha reaccionat Laporta davant d’aquesta mena de desercions, com en el seu moment les de Ferran Reverter (CEO), Jordi Llauradó (Espai Barça) i Eduard Romeu (Àrea Econòmica), és de preveure que la vida continuarà igual dins del Barça, amb el president assumint més poder i atribucions i amb un vicepresident menys.
Li’n queden tres: Rafael Yuste (àrea esportiva), avui desacreditat pel mateix Laporta; Elena Fort (àrea institucional), que tampoc compta per a res, però exerceix de portaveu per a les falsedats oficials; i Antonio Escudero (àrea social), que segueix feliçment desaparegut com a tal.
